L’era de la por

Els temps estranys del coronavirus m’han deixat clar que no existeix un instrument més eficaç per al control de la societat que la por. Vaig viure els meus primers 21 anys sota una dictadura, i no calia ser cap llumenera per adonar-se que aquell general que va guanyar la guerra incivil aconseguí mantenir-se al poder absolut durant 38 llarguíssims anys per la seva eficàcia en aplicar mesures fonamentades en la por, en totes les seves escales i versions, com aquella salvatge instrucció dels inicis del cop d’estat, que consistia en eliminar físicament i sense cap pietat qualsevol opositor, o com el fet de saber inculcar lentament (però eficaçment) allò que ens repetien als de la meva generació els nostres pares i que podríem resumir amb “no et posis en política, que prendràs mal”.

Això pot ser la causa que molta gent que ara té entre 60 i 80 anys només ha descobert els “plaers de la revolta” ben tardanament i per causes identitàries ben insolidàries. La Constitució de 1979 (tan blasmada i qüestionada actualment, fins i tot per molts que la van votar) va aconseguir crear una societat diferent gràcies a un sistema de llibertats sempre millorable, però acreditat i reconegut per tot el món, menys per la immensa majoria dels independentistes d’ara. I vet aquí que una crisi sanitària, ni més greu ni més mortal que moltes que ha conegut la història d’Europa, ha ressuscitat aquell particular sistema de control social basat en la por, no per malèvola voluntat dels dirigents, sinó per les seves incapacitats i les de tots nosaltres.

No és aquesta opinió una critica únicament als actuals caps i responsables dels governs, tant als d’aquí amb Quim Torra al capdavant com als d’allà amb Pedro Sánchez, perquè si d’una cosa n'estic convençut és que les teòriques alternatives existents a aquests respectius governs haurien fet exactament el mateix. Utilitzar la por (que solen anomenar prudència) per solucionar una manca general de capacitats pròpies: optant sempre per un seguiment a ulls clucs de les instruccions dels “tècnics” i “estadístics” afins per tal de justificar les seves decisions. La 'nova normalitat', o sigui la implantació de la “distancia (in)social”, l’obligació d’utilitzar en llocs inversemblants i inadequats una protecció facial que en la majoria de casos resulta inútil per la mala praxi i la poca qualitat del material, l’eliminació o limitació d’actes de relació i gaudi cultural, esportiu i festiu, la pràctica suspensió de qualsevol tipus d’ensenyament presencial, l’estigmatització del transport públic, i molt especialment, la subliminal campanya del foment de bons ciutadans obedients i pretesament solidaris (els qui obeeixen acríticament, van amb mascareta tothora, i denuncien als qui se salten les normes implantades pel “nostre bé”) no és altra cosa que l’adopció de l’era de la por com a única solució per fer front a situacions que són la conseqüència d’una societat incapaç d’assumir allò tan bàsic com l’autoresponsabilitat i la consciència de la nostra realitat biològica inqüestionable: som mortals exposats a la malaltia, i ben difícilment cap de nosaltres, d’aquí a 100 anys, podrà explicar que va viure i veure com un simple patogen víric aconseguia trasbalsar i empitjorar el nostre món.

Al meu parer, correspon als joves, als qui avui tenen entre 18 i 35 anys, decidir si volen viure en una societat com aquesta a què ens aboquen o, pel contrari, volen recuperar la llibertat, responsable, solidària, sí, però autèntica, mai controlada per lleis i normes inspirades en i per la por. Fins sempre, estimats possibles lectors, i que gaudim de la vida el millor que puguem i que ens deixin, que al pas que anem no ens serà gaire fàcil...

Ramon Salvat Guarque.