En aquestes eleccions, d'entre totes les possibilitats que hi havia, s'havia de contemplar molt seriosament la possibilitat que les guanyés una coalició de llistes independentistes i que això representava l'inici del camí cap a una declaració d’independència de Catalunya. Acceptat i obert aquest panorama, alerta, perquè declarar la independència no és implementar-la, de fet diuen que podria tardar 18 mesos. Que passarà fins llavors? Però, primer, que passarà el dia després?
Una cop utilitzat matusserament tot el que han pogut per evitar-ho, la reacció de l'Estat -Madrid-, tant amb uns resultats majoritàriament definitius com si no ho fossin, serà descaradament de rebuig, d’impugnació, de recurs, de més lleis, de més querelles, de descrèdit, de seguir volent fer comptar la gent que, pel que sigui, no haurà votat com del “no”. Serà de no acceptació del joc de la democràcia perquè, segons ells, hi ha per damunt alguna cosa, alguna excepció a les regles.
Vist racionalment, no cal massa imaginació per veure que el dia després, Catalunya, seguirà on és, i els catalans també, i les botigues que no hagin hagut de tancar abans seguiran obrint les persianes. Les dificultats -que no ens estalviaríem quedant-nos sense fer res- no es fondran, tot i que, per altra banda, molt més preocupats han d'estar els que només han sabut amenaçar perquè, sense el que fan aportar any rere any a Catalunya, hauran de fer quadrar els seus números.
El que fa por de veritat és com reaccionarà la gent contraria que vivint aquí poden saber de primera mà el que passa i perquè passa. No nego que n'hi ha que ho afrontaran civilitzadament, de la mateixa manera que qui no està a gust ha demostrat encaixar-ho amb escreix però, molt em temo que no renunciaran a cap forma de fer-ho visible. Això es pot veure ara amb l'escenari a favor, i es seguirà veient exactament igual, o incrementat, en les circumstàncies legals en contra.
Però, la millor noticia per a mi el dia després seria que es deixés de correspondre la nostra tolerància, integració i tarannà pacífic amb l'agressivitat, menyspreu i aversió que es mastega en l'ambient i que al govern espanyol li passes l'atac d'histèria i ràbia pàtria, deixés d'aixoplugar-se baix la legalitat i la Constitució Espanyola per mantenir-se en la seva ideologia més rància, i es decidís a fer el que ja fa cinc anys hauria hagut de fer, o sigui, asseure's a negociar i, pel seu mal cap tot aquest temps, aprendre a tractar com a bons socis per tot el que convingui mútuament a qui no han sabut tractar com a familiars més o menys propers i amb qui s'hagués pogut compartir taula... O, com diu Suso del Toro a Eldiario.és referint-se a Catalunya: “Ara és tard per reconèixer la seva singularitat, per no haver-ho reconegut a temps hi ha el que hi ha. El problema no és Catalunya. El problema és España... o Madrid”
