No, no és cap error. Efectivament, el Jordi Bergadà no va ser mai conseller de la Generalitat de Catalunya, que és el que t’atorga automàticament i de manera protocol·lària el tractament d’honorable. Per als qui el coneixíeu segur que estareu d’acord que n’hauria pogut ser perfectament, o secretari general d’Urbanisme, o de qualsevol dels càrrecs per als que estava més que preparat tècnicament i políticament. El Jordi, en el seu vessant polític, va ser regidor de l’Ajuntament de Reus i va ser un dels “culpables”, i m’atreviria a dir que molt culpable, de la transformació de la ciutat en molts dels seus àmbits. És evident que els ajuntaments democràtics al nostre país van tenir un repte immens a l’hora de reordenar l’espai públic, donar serveis que no existien, endreçar, pensar en la ciutat com un tot..., un repte i una feinada ingent. I els diferents consistoris van anar deixant empremta de com imaginaven la ciutat, de com la veien i de com la creien.
Reus és com és gràcies a molta gent que hi ha abocat esforços, que ha fet inversions, que ha lluitat per aconseguir elements nuclears que compactaven la ciutat territorialment però també culturalment i socialment. I crec que és de justícia reivindicar el paper que hi va jugar el Jordi Bergadà. La seva visió era privilegiada, en el sentit que sabia perfectament agafar perspectiva, tenir mirada llarga i entendre la necessitat de treballar pel bé comú, de produir escenaris en què la ciutat guanyés. I fer això no era gens senzill. Tenia bons precedents amb el Jordi Lamas, i crec que tots dos tenien en comú aquesta visió de servidor públic, que des d’una visió tècnica molt potent, eren capaços de transportar-la a la política i als fets, a la realitat.
El Jordi va ser el regidor referent de l’urbanisme reusenc des del 1999 fins al 2011, anys en què van seguir les grans transformacions de la ciutat i en què ens va posar les ulleres a tots plegats per veure com seríem al cap del temps. De fet, ara, ja sense ulleres, podem veure fetes realitat moltes de les coses que va imaginar el Jordi.
Però vull fer èmfasi sobretot en aquesta visió de servidor públic que el Jordi Bergadà va exercir amb rigor i passió. El Jordi era un entusiasta de la seva professió i sabia imaginar el futur, perquè, al cap i a la fi, els arquitectes dibuixen molt més que cases, dibuixen espais, dibuixen somnis, dibuixen una determinada manera de viure..., i tot això el Jordi ho projectava a la ciutat de Reus.
Vaig tenir la immensa sort d’aprendre moltes coses al seu costat. Des d’entendre què significaven les àrees de nova centralitat que ell tenia al cap i la integració dels barris més perifèrics o el futur del barri del Carme i d’altres indrets de la ciutat, passant per aquesta trama urbana que imaginava en relació amb el Camp i les seves interconnexions. La llista seria interminable.
La política és dura i de vegades molt injusta i, sincerament, crec que amb ell ho va ser especialment. El Jordi Bergadà va ser una persona brillant, honesta, insubornable, i que va posar sempre per davant el servei públic i el servei a la comunitat, la qual cosa li va suposar uns quants disgustos i situacions del tot injustes. Quan parlem de servidors públics, hauríem de tenir molt present que ell en va ser un magnífic exemple, per això aquest article l’he volgut titular remarcant la seva honorabilitat. Crec, sincerament, que la ciutat li deu alguna mena de reconeixement pel que va fer, pel que va pensar i pel que va deixar com a testimoni d’una ment privilegiada.
Estimat amic, quan et vaig veure a l’hospital vam quedar que faríem un cafè a la Llibertat (una altra obra teva d’abans de l’època política). No sé ni quan, ni com podrà ser aquest cafè, però tingues ben present que el tinc a la llista de coses importants a fer.
Ernest Benach i Pascual és expresident del Parlament de Catalunya.
