En els moments actuals, quan la realitat ha superat molts dels escenaris de ficció que hem vist, que hem llegit o que ens haguéssim pogut imaginar, fer prediccions de futur (que és molt diferent de la necessitat de fer planificació per poder superar les conseqüències de la pandèmia) sembla estar a l'ordre del dia, segons els mil i un pronòstics que s'estan explicant i publicitant, tant des de l'àmbit polític, econòmic i, malauradament, també de la salut. La novetat i la imprevisibilitat d'una situació d'aquestes característiques, forçosament ha superat les estructures de tot ordre i també les personals, perquè la primera incidència ha estat, tot i ser un factor global, la individualitat, la situació en què cada un de nosaltres ens hem trobat, veient com la frase de George Orwell quan deia "Qui controla el present controla el passat i qui controla el passat controlarà el futur", s'ha esmicolat, constatant que el futur no ho pot controlar ningú.
Aquest, desconeixem com serà, però sembla que podem afirmar que serà molt diferent del que fins ara hem viscut. Esperem que millor, tot i que a hores d'ara es poden fer especulacions i poca cosa més, però hi ha uns elements que sembla han arribat per quedar-se, un d'ells és la comunicació i la interrelació en la distància, la necessitat i disponibilitat d'Internet i la capacitat d'utilització de les noves eines que ens aporta. Elements que, fins ara, havien estat presents en l'àmbit laboral i en les famílies, més com un element d'esbarjo. Les feines, moltes d'elles s'han vist alterades i s'han convertit en treballs que es desenvolupen des del confinament. Fins ara semblava impossible, per exemple, que es pogués tractar amb un gestor d'un banc i que ell ens atengués des de casa seva i així moltes altres activitats.
El mateix sector de l'ensenyament està en un procés d'adaptació, incorporant aquestes tecnologies d'actuació en la distància per poder impartir les classes als alumnes i aquests canvis, tot i no saber el futur, sembla clar que tindran continuïtat, almenys durant un període llarg de temps. La comunicació de les famílies entre elles, s'ha vist canviada per una pantalla. En aquest context, la disponibilitat d'accés a les noves tecnologies s'ha convertit hora d'ara en una necessitat. Poder tenir Internet i en condicions, poder disposar d'un ordinador, ha deixat de ser, com en temps passat un element més, per estar una necessitat bàsica per moltes famílies i aquest és un nou factor que s'haurà de tenir en compte des de l'Administració i prendre mesures, si s'ha de seguir combinant l'actuació presencial amb la digital en àrees com l'ensenyament.
En els pròxims mesos i, qui sap, si en els pròxims anys, la nostra relació vers el que s'ha anomenat socialització es veurà afectada. Pot ser que el teletreball que s'ha implementat a correcuita, previsiblement es plantejarà com nou procediment de treball, argumentant a favor seu, que pot ser un suport i una ajuda a una millor conciliació familiar. En aquests moments, potser per la improvisació que s'ha hagut d'imposar en la nova adequació a la feina, ha comportat més temps de dedicació, en molts casos, que quan es desenvolupava en el lloc clàssic de treball. Acceptant aquesta bondat (la conciliació entre feina i família), ens haurien de preguntar com poden quedar les relacions socials. Si ja ens estàvem situant en una societat en què l'individualisme imperava, en el que moltes vegades no coneixíem al nostre veí del mateix replà. Què pot passar en un entorn on ni per treballar caldrà sortir de casa.
Els nens, els més petits que poden ser en el futur els més afectats per aquesta situació derivada de la pandèmia, com ho viuen? Dir-los que en els pròxims temps no poden jugar al pati amb els seus amics del "cole", que s'han d'establir unes distàncies socials. Quina descripció més dura, "distancia social", separació entre persones.
Cal, a hores d'ara, estar molt atents a les instruccions rebudes de les autoritats sanitàries i mantenir les mesures de protecció (inclosa la distància) i evitar, tant l'excés de por, que no ajuda mai, com voler-se fer el milhomes i sortir al carrer sense respectar les indicacions, ja sigui de mascaretes, de distància, de franges d'horaris i d'activitats. El primer objectiu és combatre el virus fins que tinguem eines per poder crear la nova normalitat. Però al mateix temps caldrà que, tot i les incerteses que encara hi ha, comencem a preveure el futur que volem. La sortida de la pandèmia, que esperem que es pugui veure aviat, ens dóna una oportunitat d'aturar-nos un moment i pensar, en preveure, com realment volem el nostre futur.
Fins ara s'ha vist com els missatges dels metges i sanitaris han passat pel sedàs previ dels polítics que els han anat adequant segons els hi ha semblat que podria ser millor pels seus interessos, ja fos per donar una millor imatge, per no reconèixer que havien errat, o per les conseqüències que podria tenir per les seves expectatives polítiques (i ara cada vegada és més cridaner). Ha imperat la urgència de facilitar el fet de poder prendre un cafè en un bar, sobre la necessitat d'estudiar, com es podria fer amb la reobertura dels col·legis.
No es pot parlar de "tornar a la normalitat", quan s'omet la necessitat de reconduir el procés educatiu de les famílies, dotant-los-hi dels mitjans, que ara s'han vist mancats en moltes llars, quan es parla de què cada vegada s'ha d'anar incorporant més gent a la feina (els llocs de treball que restin una vegada acabin els ERTO) amb escenaris nous i ni tan sols es plantegen com es pot fer això, si no hi ha escolarització. Potser confien que el teletreball ja ho resolgui i no calgui pensar on han d'estar els nens quan els pares treballen.
Amb un present tan canviant, amb un horitzó encara imprevisible, veure com es planifica des del "Gobierno", però també des de cada un de nosaltres, el futur pròxim com si l'expressió "tornar a la normalitat" tan emprada, fos recuperar la situació que vivíem abans de la pandèmia (com si res hagués passat), pot portar a creure erròniament que Orwell tenia raó i que "controlant el passat, ja tenen controlat el futur".
