En els darrers dies ha saltat la notícia que una tal Asociación Cataluña por España i la Plataforma por Tabarnia, han decidit organitzar una ofrena floral als peus del monument del general Prim, per tal de destacar el seu patriotisme espanyol i català alhora, com si això fos realment possible. Com el lector sap perfectament, aquesta darrera entitat no és altra cosa que un increïble artefacte creat pels sectors més sarcàstics de l’unionisme espanyolista, la cara més coneguda de la qual és la d’Albert Boadella i, per tant, no cal fer més comentaris.
El motiu polític de fons és, com en altres iniciatives per l’estil, sembrar dubtes sobre determinades figures polítiques catalanes, per exemple Rafael de Casanova, per afeblir la seva importància en relació a la història del país. Suposo que encara estan ancorats en la visió que Casanova defensava els catalans i renegava dels espanyols, quan a hores d’ara tothom té assumit que el que estava en joc era la manera de governar dels Borbons i l’enfocament confederal dels austriacistes.
Doncs bé, aquesta visió perdura en la manera de plasmar la història per part dels promotors de l’acte. En el segle XIX ningú es plantejava la secessió, tothom assumia la monarquia, almenys fins a la I República. Després, en el període de la restauració borbònica, les coses es complicaren més.
Diferents Memorials de greuges, la Solidaritat catalana, a principis del segle XX comencen a trencar l’imaginari de pervivència de Catalunya en el conjunt d’Espanya. Penseu que l’òrgan oficial dels regionalistes s’anomenava 'La España Regional'. La plenitud política, almenys pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya, del posicionament del general Prim es remunta abans del bienni progressista, o sigui, abans de la conscienciació de la via, que ara anomenaríem 'sobiranista' de Catalunya. Per a mostra, un botó.
Prengueu-ho com una addenda al llibre 'Bicentenario de Prim 2014'. El 'Diario de Sesiones de las Cortes' reflecteix un debat sobre l’aixecament de l’estat d’excepció a Catalunya, i Prim hi afirma: “Y contrayéndome a la misma Cataluña, ¿no es aquel país laborioso, trabajador, inteligente y honrado? No lo podéis negar. Pues entonces, ¿por qué los mandáis como a un país de salvajes o de vagabundos? [...] ¿Qué necesidad de ese estado de sitio permanente en Cataluña, pues hace ocho años, señores, que está allí rigiendo este sistema con muy pocas excepciones? ¿Qué necesidad hay de ese estado de permanente de sitio? [...] Ya han oído los señores diputados el gran número de catalanes que han sido fusilados sin sentencia legal, sin formación de causa. Pues son también muchos los que juzgados por la misma legislación han sido deportados, unos a Filipinas, otros a las Islas Canarias, otros a provincias del interior [...] ¿Han podido creer S.S. que los catalanes tienen la condición de perro que lame la mano que le castiga? Si tal han creído, se equivocan; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuándo hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos? ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de España: ¿los catalanes son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo; amarradles a la mesa el cuchillo, como lo hizo aquel rey; encerradlos en un círculo de bronce; y si esto no basta sea Cataluña talada y destruida y sembradla de sal como la Ciudad maldita; por qué así, y solo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y solo venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza.”
Déu n’hi do. Qui vulgui fer una farsa basada en la volatilitat del sentiment de defensa de Catalunya, per part d’un dirigent com Prim que sí, és veritat, va ésser el primer i, per ara, l’únic, president del Consell de Ministres d’Espanya, d’origen català, també és cert que va morir assassinat a Madrid; s’equivoca del tot.
Per als qui vulguin trobar paral·lelismes entre l’Espanya del 1851 i la de 2018, us donem aquestes referències: ‘Diario de las Sesiones de Córtes, Congreso de los Diputados, núm. 64 , jueves 27 de novembre de 1.851 ps. 1764-1770.’. També el llibre de Pere Anguera ‘El general Prim. Biografia d’un conspirador’, (Edhasa, 2003). També són dignes de consulta els articles de Jaume Massó, a Reusdigital.cat, durant el període d’activitats del bicentenari de Prim, a Reus.
Aleix Gonzàlez i Lluís Miquel Pérez són historiadors.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics