Dijous, 28 de Març de 2024

Quan l'interès personal es fa passar per general

Les frases grandiloqüents sembla que s’han apoderat del vocabulari de la classe política. Pocs són els qui s’escapen d’exposar-ne una, quan tenen l'oportunitat de generar un titular o una notícia. Moltes vegades aquestes expressions s’acaben convertint en l’argument per poder arribar als objectius reals que no poden (o no volen) exposar de manera clara. Aquesta és la sensació que es percep, quan sentim expressions com “l'interès general” o “la raó d’estat”.

Hem viscut en els darrers dies el ple d’investidura en el Congreso de los Diputados i la intervenció dels portaveus dels diferents grups polítics, un exemple molt clar en el qual tots i cadascun dels implicats sortia al faristol a exposar la seva posició i dir la seva frase, en un diàleg inconnex entre tots ells, generant unes escenes mes pròpies d’un guio de Groucho Marx que d’un debat tan important com es escollir un president de govern.

En el rerefons d’aquestes actuacions hi havien unes posicions definides, tot i que no exposades, d’interessos particulars embolcallats en “la defensa de l’interès general”. Pablo Iglesias (UP), en el darrer moment acceptant el que fos, amb ganes de poder participar i formar part del govern, conscient que era una oportunitat que podia donar certa visibilitat a la seva formació, formant part de “la casta”, paraula que ja sembla haver oblidat, i tenir una revifada en uns moments en els quals les enquestes no semblen favorables. Per la seva part, l'actuació d'Albert Rivera (Cs), amb un discurs ple de qualificatius negatius (que pretenien ser insults) envers el candidat a la presidència, i els qui ell considerava possibles aliats, resulta difícil de definir més enllà de fer bo l’eslògan de 'quan pitjor, millor', en lloc de cercar solucions. De vegades, es dubta si el seu objectiu és el govern o mantenir la interinitat que encaixa millor en el seu discurs. La major aproximació entre dos formacions es va generar amb el discurs de Pablo Casado (PP), oferint tota una sèrie d’acords al PSOE excloent a la resta de partits (òbviament) per “raó d’estat”, si finalment Pedro Sanchez era investir president, amb un objectiu i una necessitat compartida per ambdós: poder tornar al bipartidisme imperfecte que els ha funcionat bé durant tants anys.

Per la seva part, en els partits minoritaris n'hi va haver de tots els colors, des qui clarament va dir "donem diners i et voto" (PNB), passant per l’acceptació del candidat com “un mal menor” fins arribar als partits independentistes catalans, navegant en un mar de confusions, uns demanant, quasi implorant un acord entre PSOE i UP per poder-se abstenir (ERC), mentre que Junts per Catalunya es va mantenir oscil·lant fins al darrer moment, segons bufa el vent de Barcelona, Waterloo o d’algun despatx itinerant, amb el resultat final que tots coneixem, la no acceptació del candidat proposat.

Per la seva banda, Pedro Sánchez, va demanar sentit comú als partits de la oposició i “altura de mires” (un altre frase molt utilitzada) i va menystenir els seus potencials aliats, per aconseguir el verdader objectiu que té fixat des del primer moment que va ser escollit president amb la moció de censura, que és governar sol. Va fer en tot moment un discurs dirigit a obtenir l'abstenció de la dreta, si bé ell es va negar a fer-ho quan el seu mateix partit l'hi va demanar perquè pogués formar govern Mariano Rajoy, presentant fins i tot la dimissió com a diputat. Ara planteja un escenari en el qual, "per responsabilitat" (segons la seva visió personal), els partits que estan a l'oposició haurien d'abstenir-se per poder assolir el seu objectiu, que recordem era no fer coalicions. El bé major a preservar, sembla que és, en qualsevol cas, un govern monocolor, amb l’amenaça (així ho presenta) d’unes noves eleccions.

S’ha de reconèixer l’habilitat del candidat per fer-ho. Ho ha gestionat de tal manera que, després de les condicions imposades i canvis de plantejament, el potencial govern de PSOE i UP no ha estat possible (o no ha estat volgut). Recordem que aquestes eleccions es varen convocar perquè Sánchez no va obtenir el suport dels partits independentistes (de fet tampoc no el volia) per poder aprovar els pressupostos, en una altra jugada molt ben plantejada per així celebrar les darreres eleccions amb l'esperança (confirmada) d’obtenir uns bons resultats.

Encara manca temps i tot és possible, però previsiblement estem abocats a unes noves eleccions al mes de novembre, i el primer responsable d'aquesta situació és el president en funcions, que sembla no acceptar el resultat de les urnes i està disposat a seguir-ho intentant fins que obtingui la majoria que vol (momentàniament confirmada per la darrera enquesta del CEO), tot i que té prou habilitat per semblar que la culpa és de tothom menys d'ell, amb una actitud que recorda una frase del filòsof Edmond Thiaudière quan deia que “la política és l’art de disfressar d’interès general el que és l’interès particular”. Però, de vegades, es confonen els desitjos amb la realitat, i aquesta pot arribar a ser molt dura i comportar una pèrdua important per a tots. Primer s’ha de votar.

Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics