En aquest poti-poti que han muntat, en què no saps què és el legislatiu, l'executiu i el judicial, trencant les normes bàsiques de la democràcia, aquella que Montesquieu va dissenyar amb els tres poders independents; doncs ja veus: et prohibeixen desobeir, quan la paraula desobediència pertany als súbdits, no als ciutadans, que som, legalment (ai!) lliures; i a sobre, el Tribunal Constitucional (com el Senat) va ser pensat per equilibrar els drets i els deures de les autonomies, i no com a arma executiva d'un poder barrejat, un poder que odia la llibertat i que estima els bancs.
La posició ambigua de l'executiu-legislatiu-judicial de l'Estat respecte a la pobresa energètica i els desnonaments és un exemple de bestiesa en tots els sentits; tant, que podria posar-se als llibres de text com a exemple de què no és una democràcia.
El Parlament fa una llei contra la pobresa energètica i el TC, que actua com un tic, ho anul·la: i s'havia aconseguit per unanimitat, el PP inclòs! Però el tic hi és. Contra Catalunya, tot. Doncs mira, per estar tan segurs que som una minoria s'han emprenyat molt. Després mor la infortunada dona de Reus i la premsa internacional diu, home, tios, que això no és, i comencen a fer equilibris: se'n tornen enrere, però com a mesura cautelar (?) aixequen la prohibició a les elèctriques que no subministren si no cobren; després matisen. I no hi ha qui s'hi aclareixi.
És cert que el fenomen és internacional: les democràcies, almenys per aquests verals, no aconsegueixen, amb el concurs del control de la població, que les distàncies entre pobres i rics disminueixin sinó tot el contrari: mai no hi havia hagut en la història contemporània, des de la Revolució Francesa, unes distàncies tan abismals entre rics i pobres.
Per això la pregunta no és com quedarà finalment la pobresa energètica, sinó per què existeix; ni què ens imposaran amb els desnonaments sinó per què hi ha desnonats. M'ho podeu explicar, senyor Rajoy i tutti quanti?
Isabel Clara Simó és escriptora.
