Transitem per aquest món com si fóssim peces prescindibles d’un tauler d’escacs. Si fem parèntesi d’algun cop de sort, no som més que espectadors atònits de les forces vives que deixem que ens dominin perquè no tenim prou consciència de la nostra immensa força. Tot seria mínimament tolerable si, de portes de casa endins, anéssim fent i tinguéssim plat a taula. Però això, benvolguts, és un miratge perquè la desgràcia, si no entra per la porta entra per la finestra, i no hi ha res prou sòlid com per aguantar una brutal deflagració o per filtrar un núvol tòxic.
I és que al final, de tant mirar cap un altre costat tots plegats, potser algun dia ens n'adonarem que la finestra no tancava prou bé, o que la porta del nostre estimat veí s’ha esberlat i llavors ja només ens quedarà lamentar-ho. Amb la nostra complaença, potser estem deixant fer massa, al poder, i ja sabeu que si no el controles t'acabarà engolint. I el control és una cosa tan simple i evident com l’exigència i la rendició de comptes dels qui tenen la responsabilitat.
Perquè senyors, tots anem a votar no perquè sigui una tradició, sinó per escollir persones que ens representin i que gestionin una part important de les nostres vides. Per tant, si no ho fan bé, els hem d’exigir responsabilitats. I ara ja no tenim excusa. Ja ha petat , s’ha esberlat la porta de les nostres confortables vides i un veí s'ha mort i ja no ens podem quedar només amb l’accident inevitable. I no ho podem fer perquè hem constatat com la sort ha estat la millor aliada en tot aquest afer, perquè si el núvol hagués estat tòxic (tòxic de mort immediata, perquè tòxic d’anar-te matant a poc a poc ja ho era), no ens hauríem assabentat de res fins que ja hagués estat massa tard.
I perquè hem vist com una corrua de polítics estiraven el coll, a la televisió, per tal de sortir a la foto en macabra campanya electoral, amb aquella cara de compungits tot dient mentides i tot parlant de taules de treball per tal de desaparèixer al cap d’unes hores. Tot congelant, de nou, qualsevol cosa que pugui semblar una solució. I és aquí quan ens hem de preguntar si tenim polítics que ens defensen a nosaltres, o que defensen altres interessos. I es aquí quan ens hem de preguntar per què mirem cap a un altre costat quan a l’Ajuntament hi tenim polítics que han passat de tenir càrrecs de responsabilitat a acabar treballant per les empreses químiques. I també ens hem de preguntar si ens deixem comprar per una subvenció per la festa major o, veritablement, la voluntat és sincera.
I de quina manera hem normalitzat tota aquesta dinàmica de poder econòmic i polític sense que res grinyoli. I és aquí on ens hem de preguntar, també, per què quan preguntes aquestes coses et miren malament i et diuen que estàs anant contra el benestar i contra la feina de milers de treballadors, i que millor que callis. I és aquí, quan després de fer-te totes aquestes preguntes i de buscar incansablement les respostes, que és quan veritablement estàs fiscalitzant i procurant que la desgràcia no entri per a finestra, pel teu bé i pel bé de la teva família i dels teus veïns.
I és això el que no fem i per això, fixeu-vos-hi, que fins i tot morim, o el que es pitjor, veiem morir. Pregunteu-vos les coses. Busqueu les respostes. Només és això, i no fem que la mort de l’Òscar sigui en va.
