Que una mena d'humorada com ho és la proposta de Tabàrnia agafi la volada que està agafant esdevé un altre clar símptoma d'una divisió real del país –divisió que alguns encara s'entesten a desmentir–, i també d'un sentit de l'humor bastant malèvol per part dels unionistes més recalcitrants.
Després de set anys llargs de "relat" separatista, un determinat sector ha tingut l'ocurrència, més irònica i divertida que altra cosa, de proposar una "solució" al separatisme a partir d'una realitat electoral inqüestionable: l'enorme diferència de vot entre les zones més industrials i costaneres de Catalunya i la resta del territori, més rural, la denominada Catalunya interior.
Tampoc la cosa, realment, és cap novetat. Salvant totes les degudes i evidents distàncies, qualsevol que llegeixi sobre el fenomen carlí a Catalunya observarà que aquesta divisió no té res de nou, i que la conversió del foralisme en nacionalisme i posteriorment en separatisme no és sinó la mostra més clara que Espanya, com a estat modern, mai ha tingut l'eficàcia destructiva d'altres estats –posem per cas la veïna República Francesa.
Fins i tot, l'excremència' Francisco Franco no va dubtar a reconèixer règims forals dins del seu estat, que volia ser del tot unitari, la qual cosa provava una absoluta contradicció: règims forals concedits a les províncies fidels de Navarra i Àlaba, que després, en el dibuix autonòmic del règim del 78 –utilitzant terminologia 'podemita'–, s'han perpetuat a la comunitat foral navarresa i la comunitat autonòmica d'Euskadi.
Simplement, doncs, ens troben davant d'un estirabot que ha tingut la fortuna, per primer cop en anys, de construir un "relat" alternatiu al dels separatistes, i per això sembla que hi ha mitjans pro-República Catalana que s'han posat nerviosos.
Tot plegat, i com diu que deien els germans Marx (no pas Karl Marx), "more wood" per fer bullir l'olla del conflicte, un conflicte que de moment no ens ha portat cap nova Icària social en forma de República plena de bondats i grandeses, però sí que ha servit perquè l'esquerra catalana d'arrel socialista estigui sota mínims, i amb perspectives d'anar a pitjor.
El fotut del cas és que, repassant hemeroteca pròpia i d'altri, això ja feia alguns mesos que era previsible, i així ho dèiem i ho escrivíem.
Bé, acabo dient als senyors ciutadans, en doble sentit, és clar, promotors de Tabàrnia, que el sotasignat no pensa apuntar-se a la proposta, i encara menys si no pensen demanar de manera específica i rotunda un corredor (a la manera de l'històric de Danzig) de pas en direcció cap al sud, o sigui del Baix Camp fins al riu Sénia, a través del qual els futurs tabarnencs tinguem una sempre necessària eixida. En canvi, no fa falta cap corredor envers la tan admirable, per a alguns 'indepes', França, perquè des del País Valencià hom es pot desplaçar arreu d'Europa.
De fet, i que quedi clar, els federalistes continuem creient que l'única solució real i factible passa per allò de l'Europa Federal i la superació progressiva del estats nació, tot el contrari a noves repúbliques, i continuarem donant la tabarra per aquesta llunyana fita.
