Les urnes, la sobirania popular, els convençuts i l'abstencionisme han deixat un panorama ben complicat per poder fer un govern a Madrid.
Per a un bloc, el de l’"autobombo permanent", tant si els va de cara com d'esquena i que s’autoadjudicaven una majoria absoluta indiscutible s'han quedat amb la mel als llavis. Potser massa resultat i tot després d'una precampanya que només podia mantenir els encegats.
Per l'altre bloc, el més teòric que pràctic, que s'ha beneficiat de l'emprenyament d'un bon gruix d'electors que s'han quedat a casa, molt haurà de negociar aquesta vegada sense marge per enganys posteriors, si vol aconseguir asseure’s a la Moncloa.
En aquest sentit, amb el desig d'autodeterminació que posen a la taula els grups catalans podrien plantejar un pacte fiscal singular i un millor finançament que representés una revisió real del dèficit fiscal. Sembla que encara queden a anys llum del que permetria, no la Constitució que utilitzen com escut protector, sinó l’equilibri estructural estatal que no es pot permetre cap concessió a Catalunya que representi una variació sensible en les Balances fiscals.
Potser seria de més fàcil parlar, tocaria l’ego, però no afectaria la butxaca, el fet de parar amb la repressió a la dissidència política, cosa que, a més, podria acabar amb la sensació general que per un costat va el govern, elegit sobiranament per la ciutadania i per un altre els aparells fiscals i judicials posats a l'ombra pels poders fàctics, que res tenen a veure amb la sobirania ciutadana.
En fi, si uns ho tenen impossible per no tenir "amics" suficients per ajudar-los a fer cim, els altres hauran de glopejar molta llimona per parlar clar i fi amb qui sÍ que els pot empènyer.
Si un no ho ha aconseguit, i l’altre no és capaç, tots ja ens veiem tornant a fer el numeret pels voltants de Nadal. Senyores, senyors, a taula!
