La sensació que a vegades hom té dels representants polítics, és que aquests assumeixen la seva activitat com una feina qualsevol amb l'objectiu de poder obtenir rèdits electorals per les seves formacions de qualsevol de les seves actuacions. Sense tenir en compte que, si bé aquest és un objectiu natural de qualsevol formació, també estan en l'obligació de complir amb els compromisos que l'activitat parlamentària els hi marca. No fer-ho, entenc que és un senyal, no tan sols de no fer bé la seva feina, si no de deixadesa de la seva activitat i del compromís assumit amb els qui els varen votar.
En qualsevol votació hi ha, en principi, dues posicions: votar-hi a favor amb un sí, o votar-hi en contra amb un no. Tot i que entre els parlamentaris hi ha una tercera via, molt estesa darrerament, que és l'abstenció. Aquesta està prevista en els reglaments de totes les cambres de representació. Si bé qualsevol de les dues primeres opcions defineixen una postura concreta en enfront del fet que s'està votant, la tercera realment el que representa és la indiferència pel resultat, votar en blanc o abstenir-se (al marge que les matemàtiques parlamentàries ho tinguin en compte), ve a dir que tant els hi fa el resultat. És, almenys, la lectura que s'aplica en unes eleccions als que voten en blanc, o s'abstenen de votar.
Des de la visió d'un votant, veure com els seus representants no es defineixen en una votació, sigui del caire que sigui, tot i que amb la seva abstenció afavoreixen una posició concreta, acaba donant la imatge de qui vol un resultat, però no vol que el seu grup parlamentari sigui vist com un suport (en uns casos) o un rebuig (en d'altres) a aquella mesura en concret, entenent que així salven els seus interessos de partit i a la vegada obtenen el resultat que realment volen. En el fons, l'objectiu del grup parlamentari que ho posa en pràctica és clar, però amb aquest "mig vot", com li podríem dir, volen mantenir una equidistància formal, tot i que no real, ja que incideixen en el resultat.
Ara però, ha sorgit una nova modalitat d'intervenció en les votacions, que és el fet de desentendre's d'aquesta, marxant de l'hemicicle en el moment de la votació. Ja ho va posar en pràctica en José Montilla, quan al senat espanyol es va presentar a votació l'aplicació de l'article 155 a Catalunya. Com si fos una cosa que no anava amb ell, va marxar i així va evitar definir-se. També s'ha vist aquesta actitud al parlament de Catalunya en diferents votacions amb C's. Ara però, aquesta postura sembla que ha assumit carta de naturalesa, amb la petició del suplicatori al Congrés de la diputada Laura Borràs. La incomoditat que sembla que podia comportar per alguns partits, com ara ERC, CUP i d'altres, l'acció d'haver de votar un fet d'aquestes característiques, la varen resoldre marxant de l'hemicicle. Sembla que era un tema que no els afectava. La raó que varen donar (que el seu vot no era decisiu en qualsevol sentit que hagués estat), no és una justificació de la deixadesa de les obligacions dels parlamentaris.
No es tracta de defensar una posició o l'altra enfront d'aquesta petició; quan es vota, tant les afirmatives com les negatives són vàlides. Es tracta de defensar l'activitat parlamentària, que comporta prendre decisions i posicionaments en diferents aspectes de la vida política, siguin quins siguin i efectivament no tots són agradables, ni en tots es voldrien trobar qui ens representen en les cambres legislatives, però això no ha de ser mai una raó per la deixadesa de les seves funcions i per fugir de les seves responsabilitats. I això és la conseqüència de marxar per no votar. Si un partit o grup polític no es veu amb cor de defensar les seves posicions en qualsevol afer que sigui posat a debat, potser el que caldria és analitzar si realment estan en condicions de poder defensar d'altres posicions. O quan aquestes siguin incòmodes s'aplicarà la nova versió i s'optarà per marxar per no votar?
Recordem Jean Jaques Rousseau, que quan parlava del vot deia: "El dret del vot és un dret que res ni ningú pot treure als ciutadans". Marxar per no votar, no pot arribar a ser una manera de prendre'ns aquest dret, en la mesura que són els representants polítics qui voten en nom de qui representen?
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics