Cal Quer, lliçons del passat

“He vist caure sota el jou doblement oprobiós de la piqueta i el franquisme, des del palau Miró a la casa Quer passant per les belles casernes, i el ritme encara continua ara amb la casa Tarrats o de Macià Vila”. Amb aquesta expressió es planyia l’historiador reusenc Pere Anguera de la pèrdua de patrimoni de la ciutat en un article publicat al Setmanari Reus el 1980.  En aquells anys, la ciutat vivia moments de canvi però les malifetes urbanístiques del règim encara coïen i quedava molt camí per recórrer fins arribar a l’aprovació del primer pla urbanístic de la ciutat.

Paral·lelament al lament d’Anguera, altres reusencs posaven en marxa un negoci a l’espai que antigament havia ocupat la Casa Quer, tal i com explica el reportatge de Marc Busquets sobre l’estat de salut de les galeries comercials a la ciutat. Abans, però, de referir-se a unes galeries –les més antigues de la ciutat pel que sembla-  el nom Quer havia estat sinònim durant dècades d’un edifici emblemàtic i d’una família amb una trajectòria interessant. Definida com a “singular” al monogràfic que la Revista del Centre de Lectura va dedicar-li el 1974 arran de la seva desaparició, la Casa Quer va ser un dels darrers  emblemes patrimonials que va caure víctima “d’una llarguíssima agonia” i del desinterès municipal durant els anys setanta.

Avui que la ciutat malda per recuperar la seva història vinculada a l’enologia i als magatzems de licors i vins, hauria estat un veritable goig disposar dels seus interessants baixos on hi havia les bodegues relacionades també amb un altre cognom il·lustre en aquest camp, Boule. En el seu escrit de la Revista del Centre de Lectura, Arnau Navàs (pseudònim de l’historiador Pere Anguera tal com ell reconeixia a l’obra ‘Exercicis literaris’) comparava els magatzems desapareguts de Cal Quer amb les catedrals dels vins i, abans que l’oblit definitiu actués, posava blanc sobre negre el passat de la família i de l’indret.

Més de quaranta anys després, rellegir aquell número d’urgència de la Revista i –sobretot de contemplar les fotos de Josep Maria Ribas Prous-, ens mostra una ciutat desconeguda, lamentablement oblidada per la meva generació i les posteriors en haver-se perdut aquests referents. Un cop coneguda la història és important aplicar-se a les solucions. Ara mateix, doncs, les preguntes pertinents són si a Reus resta patrimoni en perill i què s’està fent per protegir-lo.