Aigua de Reus

De les notícies d’aquests últims dies m’ha cridat l’atenció el titular El 43,6% dels reusencs beu aigua de l’aixeta, que recollia la informació de Reusdigital.cat d’una enquesta de satisfacció que ha fet entre els seus usuaris Aigües de Reus. Destaca el fet que el nombre de reusencs que beu de l’aixeta ha pujat un 10% en un any, que no és poc. Podem girar el titular: Més de la meitat dels reusencs beu (encara) aigua embotellada.

Són dades que permeten arribar a una conclusió: als reusencs no els agrada i/o no s’acaben de refiar de la qualitat de l’aigua que reben a casa, i que paguen religiosament. Cap altra explicació permet entendre per què els ciutadans fem una pesada gimnàstica de braços (i zona lumbar) carregant l’aigua embotellada que comprem als supermercats, on hi hem anat amb el cotxe per poder carregar ampolles.

I potser vostè, amable lector, és dels qui beu aigua de l’aixeta, però que tracta amb algun sistema descalcificador o similar... Si fem números, veurem com beure aigua embotellada ens surt més car que usar la de l’aixeta. Directament de l’aixeta, sense tractar, només hi beuen el 23,3 % dels usuaris. Fa la sensació que l’hàbit de l’aigua embotellada neix de l’època en què el líquid que arribava a les cases tenia gust de clor.

Si hi sumem la malfiança generalitzada que hi havia quan va començar a arribar l’aigua de l’Ebre i algun episodi de l’època de la crisi de l’aigua, cap al 1984, on el que sortia de les aixetes feia olor de petroli, és lògic que la gent busqués alternatives que permetessin que l’aigua tingués el gust que ha de tenir, és a dir, cap.

Aigües de Reus explica que els últims anys s’ha invertit molt en la millora de les qualitats organolèptiques de l’aigua i, en general, en la seva qualitat. És probable que els resultats d’aquesta inversió expliquin el creixement del consum d’aigua de l’aixeta. Però encara falta molt. En el fons, totes aquestes xifres demostren que aquí hi ha un problema de falta de confiança dels ciutadans cap a les empreses subministradores, sigui del servei que sigui, i sigui quin sigui el tipus d’empresa.

En el cas de Reus parlem d’una empresa pública municipal, un fet gairebé excepcional en el context de les principals ciutats del país, que tenen el servei de l’aigua en mans privades, que inverteixen en advocats perquè intentin frenar els processos de municipalització del servei, com en el cas de Barcelona.

En aquest sentit, Reus és una ciutat privilegiada, potser perquè històricament ha patit problemes greus de subministrament i té clar que amb l’aigua no s’hi juga, i menys en un context de canvi climàtic que fa que calgui tractar l’aigua com un bé escàs. Per això és tan important seguir com evoluciona la controvèrsia per l’aigua del riu Siurana, que té a la Comunitat de Regants del Pantà de Riudecanyes (l’Ajuntament de Reus n’és un dels seus puntals) en el punt de mira.

El problema de l’aigua a Reus (i al Camp de Tarragona) és estructural. De moment, l’aigua de l’Ebre ha salvat la situació des de fa gairebé quatre dècades, però la manca d’aigua a la zona persisteix, i no fa pinta de millorar.