Teresa Toda: 'Reus m'ha fet més propera l'obra del meu besavi'

Ha visitat Reus per assistir a la inauguració del cicle d’activitats dedicades a Eduard Toda, el seu besavi. Més enllà de les anècdotes familiars, ha descobert un geni, un aventurer compromès amb la llengua i el país, i se’n va de la ciutat tot assegurant que pensa tornar-hi. Teresa Toda, però, és també una periodista de llarga trajectòria. Exdirectora del diari Egin, va ser castigada amb una pena de presó de sis anys després de ser imputada al macrosumari 18/98, en què altres redactors del mitjà van ser igualment condemnats acusats de col·laboració amb ETA. 

Com ha viscut la seva estada a Reus?

Estic emocionada. No m’esperava una cosa així. A la conferència de Calpena del Palau Bofarull se’m va acostar molta gent que també es diu Toda, o que tenien familiars que van arribar a conèixer el meu besavi. Tot ha estat molt intens.

Coneixia la ciutat?

Molt poc. De petita vaig viure a Montblanc i vaig tombar més per Tarragona, o per la Selva del Camp. He passat dos dies a Reus molt bons i hi penso tornar.

Els actes en els quals ha pres part de l’Any Toda li han servit per conèixer d’una altra manera el seu besavi?

La conferència inaugural de Calpena, posem per cas, em va semblar molt interessant perquè va saber dibuixar el món on es movien Toda i la seva gent. Va parlar d’aquella època com l’inici de la globalització i de l'establiment d’una comprensió diferent del comerç i la relació entre els pobles. Tot plegat sí que m’ha donat una dimensió diferent de la seva feina.

Què es deia a casa, d’ell?

Pel que m’havien explicat i per la imatge que me n’havia fet me l’imaginava com un diplomàtic dels d’ara, un home de despatx, un home gran. Però a Reus he descobert moltes coses d’ell des d’una nova perspectiva. L’altre dia pensava en què quan se’n va anar a la Xina només tenia 21 anys i, de cop, aquell senyor de cabells blancs es va transformar en un jove aventurer. Ara me’l sento més proper.

Del Toda egiptòleg què en sabia?

El meu pare i la meva àvia, la Laura, m’havien explicat anècdotes. Als meus germans i a mi sempre ens va fascinar, la seva tasca com a egiptòleg, suposo que per la mística que té aquest món. El fet que es tractés del primer egiptòleg català i de l’Estat el converteixen en algú molt especial.

I de la lluita per mantenir viva la llengua l’Alguer?

Llegint i repassant notes, aquests darrers mesos, he descobert la profunditat de la seva feina. Hi havia coses de les quals no en sabia tant. Crec que d’alguna manera la seva preocupació per la llengua va contribuir a la construcció d’una idea de nació. Tot això era nou per a mi, ho haig de dir, i m’ha agradat descobrir-ho.

Què creu que tenia Reus, a l’època del seu besavi, que fomentés l’aparició de genis com Gaudí i el mateix Toda?

Aquest és el gran misteri (somriu). Us cal descobrir a vosaltres, els reusencs, d’on surt aquesta genètica tan bona que teniu. Però això ja passa. De cop i volta, com va passar a l’Estat espanyol amb la Generació del 27, una colla de gent es busca i s’uneix per brillar. De Gaudí se’n parlava, a casa. De l’amistat amb el besavi, de la seva mort. Per tots és sabut que Gaudí era el més important, però amb el temps m’he adonat de la gran rellevància d’altres figures d’aquell moment, com Bartrina i Ribera.

Els organitzadors de l’Any Toda diuen que es tracta, malgrat tot, d’un home desconegut al país. Hi està d’acord?

Vista la dimensió de la seva obra celebro que se’l reivindiqui, està clar. És bo que la gent sàpiga qui era i què va fer Toda, però de fet trobo que s’ha de fer el mateix per tothom qui hagi contribuït a fer país.

Ha tornat a Escornalbou?

Després de 40 anys (somriu). Pels 150 anys del naixement de Toda hi vaig estar amb la meva mare i ahir (aquest passat dilluns, per al lector) hi vaig tornar. Vam tenir la sort que va fer un dia preciós, i vaig estar badant amb les màscares xineses i amb les col·leccions d’espases i llibres i ceràmica.

Hem parlat de l’Eduard Toda però potser també que parlem de la Teresa Toda. Va estar-se sis anys a la presó.

Va ser una experiència duríssima, tot i que n’he tret coses molt bones. Hi havia una gran solidaritat entre les companyes basques. N’he sortit canviada i he après a valorar tot allò que tinc de bo a la meva vida. S’han produït molts petits canvis, en mi.

‘Tot és ETA’, deien.

I no tot ho era. Allò va provocar que els presos bascos tinguessin una clara dimensió política, haguessin estat a la lluita armada o no, com jo, que era en un diari. Otegi, posem per cas, va entrar a la raó per raons polítiques, simplement. La teoria de Garzón de ‘tot és ETA’ va provocar que qualsevol pogués ser assenyalat com a terrorista, sense distinció ni proves. En el meu cas només hi havia informes policials i ni una sola prova material.

Com va trobar-se la societat basca, quan va sortir de la presó?

Suposo que com se l’haurà trobada Otegi, canviada. Jo vaig percebre una evolució, un canvi. I ara, amb la irrupció de noves forces polítiques, hi ha incògnites. Hem de ser capaços de superar el patiment de les famílies que han perdut persones estimades i el de les que encara tenen gent a la presó.

Quin paper hi juga l’Estat?

Dies enrere van detenir vuit persones per fer una pintada en què hi posava ‘tortura’, que després van guixar. Se’ls ha acusat d’actuar contra la Guàrdia Civil, i tot plegat evidencia que l’Estat espanyol encara ara usa la força i la repressió per frenar tot allò que no entén. A la presó les condicions segueixen sent molt dures, hi ha gent que està aïllada. El curiós és que és l’únic lloc al món on hi ha hagut un conflicte armat i els qui volen lliurar les armes es troben que l’Estat no fa res.

Fem una mica de política ficció. S’imagina Euskadi i Catalunya convertides en un Estat que conviu amb l’espanyol?

Seria bonic, i em penso que els catalans hi arribareu abans. Al País Basc encara hem de fer camí perquè no hi ha prou gent que vulgui la independència. Aquí això ja ha esclatat, i a Euskadi hi ha gent que té por de parlar. Ara bé, no ho sé pas, si l’Estat espanyol conviuria amb nosaltres o ens ofegaria. Jo no ho veuré, però les vostres generacions sí.

Aquí diuen que hi arribarem en menys d’un any i mig.

Serà difícil i caldrà veure què en diuen, els països de l’entorn. En política s’ha de ser escèptic perquè si us han dit que ha de ser en un any i mig, que no en passin dos o tres. Però heu de continuar, no podeu aturar-vos.