Mireu i escolteu, en silenci i amb atenció, «Ucraïna: 8 històries de guerra i d’esperança»: són 8 dones que us parlen de la seva tragèdia i del seu futur, 8 testimonis, breus i intensos, de la guerra salvatge i de l’esperança a la qual s’aferren malgrat tot. Són les nostres 8 Colometes ucraïneses. Fixeu-vos en com sonen els seus mots en llengua ucraïnesa, llegiu-ne els subtítols en llengua catalana i observeu l’expressió sincera de les seves cares, que també diuen com és el present d’aquestes 8 heroïnes.
Sí, ja sabem que aquesta guerra té moltes implicacions econòmiques i polítiques internacionals, però és la població civil d’Ucraïna qui en pateix les conseqüències immediates perquè els infants, els homes i les dones en són les primeres víctimes. Elles s’adrecen a nosaltres per tal que no oblidem que la invasió russa d’Ucraïna encara dura i no s’atura, perquè elles necessiten el nostre suport com a refugiades que ara s’estan a Reus perquè el poble de Catalunya les ha acollides. Són 8 dones, d’edats diferents i de la ciutat de Kíiv o de la seva regió: la petita Sonia, de 7 anys; la Ira, de 35 anys; la Lina, de 51 anys, pastissera; la Irina, de 41 anys; la Galina, de 46 anys, gestora cultural; l’Oksana, de 39 anys; l’Olena, de 48 anys; i l’Anastasia; d’11 anys. En cada vídeo, primer ens hi parlen de qui són; en acabat, ens hi expliquen com van viure l’inici de la guerra, l’esclat de foc d’aquella nit freda de febrer; finalment, ens hi fan saber què n’esperen, de la vida, del futur immediat, de l’esdevenidor.
Open Europe Reus, que, des del primer moment, es va mobilitzar per tal d’enviar ajut humanitari a Ucraïna i que, en acabat, va acollir els refugiats ucraïnesos a la capital del Baix Camp, ha impulsat aquest projecte. I és gràcies a la generositat i al bon ofici de Ramon Masip, de Videoproduccions MABS de Reus, que els vídeos s’han pogut enregistrar i editar. Tots els vídeos es clouen amb dos crits: d’una banda, “Aturem la invasió russa d’Ucraïna”, perquè Rússia és, amb Putin, un Estat terrorista; d’altra banda, “Ajudem els refugiats”, perquè necessiten trobar feina per tal com la vida no s’atura i no poden esperar que la guerra s’acabi i han de sobreviure i viure amb dignitat mentre són a Reus, a Catalunya, i no poden tornar a la seva estimada pàtria, Ucraïna.
Nosaltres, mentrestant, podem admirar, còmodament, a la xarxa, la bella música de corda pinsada de la bandura, els paisatges espectaculars de les muntanyes dels Càrpats i les ciutats tan boniques del país del blau cel i del groc daurat del blat com Lviv o Kíiv. Però també hauríem d’aprendre tantes lliçons, nosaltres, els catalans, de vosaltres, els ucraïnesos: de quan l’any 1991 vau assolir, amb coratge, la plena independència política; de quan l’any 2013, a l’Euromaidan, us vau rebel·lar, amb raó, contra el vostre govern traïdor; i de quan enguany, 2022, el vostre valent president Zelensky no va fugir pas quan va esclatar la guerra i es va mantenir fidel al poble d’Ucraïna.
Talment, la Colometa, la cèlebre protagonista de la novel·la La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, aquestes heroïnes ens expliquen en primera persona el seu patiment per un conflicte que ni elles ni la seva nació no han provocat. Totes confien a poder retrobar-se ben aviat amb els homes de la família que ara són a l’infern de les cruels batalles roents. Totes elles desitgen una Ucraïna lliure i plena i, com la Colometa, poder dir: “I quan em pensava que ja no veuria mai més en Quimet perquè se n’havia anat a la guerra, em va arribar un diumenge, brut de pols i carregat de menjar”.
Biel Ferrer és filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l'Institut Gabriel Ferrater de Reus.
Sí, ja sabem que aquesta guerra té moltes implicacions econòmiques i polítiques internacionals, però és la població civil d’Ucraïna qui en pateix les conseqüències immediates perquè els infants, els homes i les dones en són les primeres víctimes. Elles s’adrecen a nosaltres per tal que no oblidem que la invasió russa d’Ucraïna encara dura i no s’atura, perquè elles necessiten el nostre suport com a refugiades que ara s’estan a Reus perquè el poble de Catalunya les ha acollides. Són 8 dones, d’edats diferents i de la ciutat de Kíiv o de la seva regió: la petita Sonia, de 7 anys; la Ira, de 35 anys; la Lina, de 51 anys, pastissera; la Irina, de 41 anys; la Galina, de 46 anys, gestora cultural; l’Oksana, de 39 anys; l’Olena, de 48 anys; i l’Anastasia; d’11 anys. En cada vídeo, primer ens hi parlen de qui són; en acabat, ens hi expliquen com van viure l’inici de la guerra, l’esclat de foc d’aquella nit freda de febrer; finalment, ens hi fan saber què n’esperen, de la vida, del futur immediat, de l’esdevenidor.
Open Europe Reus, que, des del primer moment, es va mobilitzar per tal d’enviar ajut humanitari a Ucraïna i que, en acabat, va acollir els refugiats ucraïnesos a la capital del Baix Camp, ha impulsat aquest projecte. I és gràcies a la generositat i al bon ofici de Ramon Masip, de Videoproduccions MABS de Reus, que els vídeos s’han pogut enregistrar i editar. Tots els vídeos es clouen amb dos crits: d’una banda, “Aturem la invasió russa d’Ucraïna”, perquè Rússia és, amb Putin, un Estat terrorista; d’altra banda, “Ajudem els refugiats”, perquè necessiten trobar feina per tal com la vida no s’atura i no poden esperar que la guerra s’acabi i han de sobreviure i viure amb dignitat mentre són a Reus, a Catalunya, i no poden tornar a la seva estimada pàtria, Ucraïna.
Nosaltres, mentrestant, podem admirar, còmodament, a la xarxa, la bella música de corda pinsada de la bandura, els paisatges espectaculars de les muntanyes dels Càrpats i les ciutats tan boniques del país del blau cel i del groc daurat del blat com Lviv o Kíiv. Però també hauríem d’aprendre tantes lliçons, nosaltres, els catalans, de vosaltres, els ucraïnesos: de quan l’any 1991 vau assolir, amb coratge, la plena independència política; de quan l’any 2013, a l’Euromaidan, us vau rebel·lar, amb raó, contra el vostre govern traïdor; i de quan enguany, 2022, el vostre valent president Zelensky no va fugir pas quan va esclatar la guerra i es va mantenir fidel al poble d’Ucraïna.
Talment, la Colometa, la cèlebre protagonista de la novel·la La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, aquestes heroïnes ens expliquen en primera persona el seu patiment per un conflicte que ni elles ni la seva nació no han provocat. Totes confien a poder retrobar-se ben aviat amb els homes de la família que ara són a l’infern de les cruels batalles roents. Totes elles desitgen una Ucraïna lliure i plena i, com la Colometa, poder dir: “I quan em pensava que ja no veuria mai més en Quimet perquè se n’havia anat a la guerra, em va arribar un diumenge, brut de pols i carregat de menjar”.
Biel Ferrer és filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l'Institut Gabriel Ferrater de Reus.
Etiquetes:
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics