Doncs vet aquí que ara resulta que l'erqui presidenta de la Diputació Provincial de Tarragona, vicebatllessa de l'ajuntament de Reus i candidata d'ERC a les espanyoles eleccions municipals del 28 de maig d'enguany, està eufòrica perquè ha aconseguit que Costes de l'Estat construeixi un camí de ronda obert a la ciutadania per al
hub cultural de la Savinosa, a la capital de la província espanyola on regna, per tal de desequilibrar encara més les comarques centrals dels Països Catalans.
És a dir, ha hagut de fer mil quilòmetres per assolir aquesta meravellosa fita. Bravo! L'altre dia, dilluns, 23 de gener de 2023, també li sentia fer campanya preelectoral a ca la bona gent del Centre d'Amics de Reus. Llàstima que la senyora Noemí Llauradó Sans només hi va saber vendre fum, fum, fum... a partir del Pla Estratègic de Ciutat, que hem pagat els ciutadans, intitulat
Reus Horitzó 32, a base d'una consulta.
En faran tant de cas com en el cas com un cabàs del referèndum d'autodeterminació vinculant del Primer d'Octubre que els tres partits processistes (Junts, Erc i Cup) van passar-se per l'engonal tot traint el poble? I tant! Un exemple del seu desori és que volen reformar els horaris comercials de la ciutat per tal de propiciar la conciliació de la vida laboral i familiar, feina i
lleure de persones i famílies, però els horaris comercials fixats per les Administracions catalanes (ajuntaments i Generalitat)
els han impugnats l'Estat.
És a dir, volen començar la casa per la teulada, volen fer-nos creure que poden actuar com a República Catalana independent sense haver fet la independència i, és clar, aleshores el tret els surt per la culata, però ells continuen enredant els ciutadans, que cada dia haurien de deixar-se enredar menys. La senyora Noemí Llauradó Sans, arran de preguntes del públic, va haver d'esmentar, a les respostes corresponents, cada vegada, que això, allò i allò altre depèn de l'Estat i que, ves, no hi podem fer res o gaire cosa... Doncs per això vam fer el Primer d'Octubre: per a desempallegar-nos de l'Estat espanyol! Però els partits que conformen la majoria absoluta suposadament independentista al Parlament de Catalunya ens van deixar tirats, ens van trair i encara patim cada dia tots els problemes deguts a la dependència de l'Estat espanyol a Reus i arreu de la nació.
La candidata dels socialistes reusencs (que potser tindran com a lema preelectoral
Reus, Madrid, Burgos) presumia l'altre dia dels seus contactes madrilenys gràcies als quals es veu que ha aconseguit ves a saber què de
l'estació de trens de Belissens, una infraestructura que, tempus fugit, fa anys i panys que ja hauria d'estar feta. És a dir, fa com feia abans el batlle socialista del PSOE Lluís Miquel Pérez Segura, ara president del Centre de Censura de la ciutat, també anomenat Ajuntament bis, que rep amb tots els honors, a la que es pensa que és casa seua, els botxins i comparses de la repressió del 155.
I la candidata de Junts per Catalunya (els quals juntaires s'ajunten amb els del 155 a la Diputació Provincial de Barcelona sense avergonyir-se'n gens ni mica tot i que els hauria de caure la cara de vergonya) se n'alegra i crida, eufòrica, enganxada de bracet amb la seva parella política de ball, visca la connexió connexió Reus – Toledo – Valladolid! O, per exemple, té la barra d'afirmar que "ens hem d'emmirallar en com fan la transició energètica països avançats com Noruega, Escòcia o Dinamarca, entre d'altres", però obvia que aquests països són Estats independents o gaudeixen d’autonomies ben bé confederals molt més àmplies que la nostra comunitat autònoma depauperada pel 155 amb capacitat (manen a casa seua i tenen dinerons dels bons perquè no se'ls deixen prendre) per poder decidir i fer la seva pròpia
política energètica nacional.
Totes tres senyores (més la que s’acaba de saber que serà la cap de llista del PP a Reus, l’amanerada multidirectora de corals de totes les edats) representen el que no hi ha: la independència d'aquesta nació per tal de poder resoldre hic et nunc, ara i aquí, els nostres problemes i no haver d'anar a demanar, suplicar i pidolar almoina, permís i benedicció a la capital de l'Estat espanyol, que és on encara som, i haver d'esperar i desesperar. Carpe diem!
Mentrestant, ja fa setmanes que, a casa nostra i emesa per la tele nostra amb el vistiplau dels nostres impresentables governants, patim la tabarra de la propaganda, en castellà, del Ministeri de l'Interior del Govern d'Espanya per tal que anem a votar el 28 de maig vinent, quan hi haurà eleccions municipals i autonòmiques espanyoles (al Parlament de Catalunya, no... però bé es podrien fer també atesa la misèria moral de la nostra política nacional).
En acabat, ens convocaran a les generals espanyoles. És a dir, enguany, 2023, serà any de votacions. I, a Reus, doncs, haurem de parlar, sobretot, de
dones que aspiren a la batllia, de sopranos que volen encisar-nos amb les seves femenines veus, però no. Feminisme? D'acord, però que no ens faci perdre de vista ni el país ni el món: "Dones i homes componen tot el món", diu, en un hemistiqui i en un vers del seu (tal vegada) darrer poema,
"Prop dels dinou", el savi Gabriel Ferrater. I que no em vinguin ara amb la broma que es brama de dir que, ves, a les municipals no s'hi vota el partit, sinó la persona: que si és plena de seny o si és lliri entre cards. No, tota pedra fa paret i tota paret fa edifici que no ens convé gens ni mica i que es diu partitocràcia i la pàtria que la bombin.
Descartats els neofalangistes del PSOE i els seus socis comunistes amb pell d'ecologistes, els neofranquistes del PP, els neolerrouxistes de Cs i els neofeixistes de VOX, resta la part suposadament independentista de l'oferta electoral: ens centrarem en els pseudoconvergents de Junts per Catalunya, en els pseudorepublicans d'ERC i en els pseudorebels de pa sucat amb oli desapareguts en combat de la CUP i prou.
Què en direm, què en farem, d'aquesta colla de farsants botiflers nostrats? Doncs no en farem res, però en direm alguna cosa útil. I el primer que descartarem serà el vot útil perquè ja s'ha vist que és inútil: vam votar el Primer d'Octubre de 2017, convocats, animats i fins i tot esperonats per tots tres partits pseudoindependistes, però no va servir de res perquè ens van deixar tirats; vam votar el 2018 i el 2021 a les eleccions al Parlament de Catalunya i, tot i que les forces suposadament independentistes van obtenir-hi la majoria absoluta, un resultat prou potent per tal d'aplicar el mandat del Primer d'Octubre i, doncs, fer la independència, res de res.
Hi ha gaires motius, raons, justificacions per a l'abstenció? I tant: molts! No seré pas jo qui els diré perquè la bona literatura de debò és aquella en què hi trobes escrit allò que tu volies expressar però no sabies ben bé com. Em serviré, doncs, dels arguments de dues de les plomes més lúcides que a hores d'ara té l'articulisme català de pensament fort (de tou, ens en sobra). Sovint, cal callar i escoltar i llegir els més bons.
Argumenta, amb encert, l'historiador i escriptor Enric Vila
a favor de l'abstenció: "De moment, l'única eina democràtica que queda als catalans que van creure en l'autodeterminació és la possibilitat d'abstenir-se en el proper cicle electoral. L'abstenció no ofereix cap solució màgica ni fàcil, igual que no l'oferia declarar la guerra a França i Espanya el 1713. L'abstenció simplement és una manera de guanyar temps per mantenir el cap fora de l'aigua i salvar algunes banderes per al futur. Es tracta de no empitjorar les coses i de no perdre el temps amb problemes que ara mateix no tenen solució a la vista.
No és casualitat que els mateixos propagandistes dels partits que van fer el 9-N i les eleccions plebiscitàries (dues preses de pèl premeditades, molt més grans que l'1 d'octubre, que per ells va ser un accident) insisteixin tant que cal anar a votar. La política catalana està en mans de la generació que va viure la darrera època de la dictadura, que és la que té més interioritzat el franquisme i ha viscut més ben acostumada per les prebendes de la Transició. Val més deixar que aquesta generació acabi el seu cicle obeint els espanyols, que és l'única cosa que ha sabut fer bé".
I argumenta, també amb lucidesa, la periodista i escriptora Àstrid Bierge
a favor de l'abstenció: "Si estem d'acord que col·laborar amb allò que es vol combatre és mal negoci, per què hauríem de donar el nostre suport a uns partits que són tan diferents de com voldríem? Quin sentit té que legitimem les seves tares amb el nostre vot? Si els continueu votant, a veure, què espereu que canviï? Amb manifestacions com les d'aquesta Diada no els fareu cap mal, per molt que hi aneu amb una samarreta negra. Tot això els la bufa, si a l'hora de la veritat els doneu teta.
De la mateixa manera que l'actual Govern no està en la posició de poder negociar res amb l'Estat perquè n'és ostatge, els independentistes no serem cap amenaça pels partits si continuen obtenint de franc allò que més volen de nosaltres. Com estableix l'abecé de la supervivència, si no representes cap perill, si l'altre sap que no tens la capacitat de fer-li mal, la teva voluntat no compta per a res. Per contra, si en aquest cicle electoral s'abstenen centenars de milers d'independentistes, farem un mal que mourà tecles, segur. Guanyarien els espanyols, sí. Però com a mínim deixaríem de perpetuar una farsa que ens condemna a perdre sempre. No hem de tenir por que els espanyols ens governin del tot. Amb els partits col·laboracionistes, els espanyols ja ens governen del tot".
Hi ha diferents formes, maneres, orientacions per tal de formalitzar l'abstenció? És clar: unes quantes. Trieu la que vulgueu: no anar a votar, és a dir, l'abstenció pura i dura; votar en blanc, és a dir, que hi hagi més sobres blancs buits que palets negres absurds en el recompte de vots; votar nul, és a dir, per exemple: dipositar-hi una papereta del sí a la independència del referèndum legítim, legal i vinculant del Primer d'Octubre amb la paraula traïdors adreçada als partits que ens van trair, òbviament.
Doncs no, no us votarem pas. Perquè del que es tracta és d’abstenir-nos de votar aquesta colla de farsants, mentiders i traïdors. L’alternativa a tota aquesta colla d’aprofitats i venuts ja arribarà quan la majoria d’independentistes s’hagin desempallegat del xantatge emocional dels presoners i exiliats polítics i de les mentides que encara hi ha massa bona gent que es creu. Fets de debò, no pas paraules de mentiders és el que ens calen. Que s’acabi de podrir tot més i prou. L’única manera que els traïdors nostrats s’adonin que ja no ens els creiem i que ja no ens fan el pes és amb els vots que no els atorgarem. Ras i curt. Faves comptades. Abstenció contra la traïció i a favor de la nació, a favor de l’alliberament nacional que farem enviant a la paperera la partitocràcia pseudoindependentista i edificant l’alternativa del poble amb noves organitzacions i nous lideratges valents, coherents i convincents.
Biel Ferrer Puig és filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l'institut Gabriel Ferrater de Reus.
