El menjarblanc: de Catalunya al món

El menjarblanc és una crema d'ametlles menjada normalment per postres. És típica del Baix Camp i les Terres de l'Ebre. Els ingredients principals són les ametlles, el sucre, el midó (de blat de moro o d'arròs), la pell de llimona i la canyella.

Versió salada

A Menorca i a Sardenya (Sàsser i l'Alguer) s'empra llet en comptes d'ametlles. A l'Edat Mitjana el trobem en versió dolça, com a postres i en versió salada, preparat amb gallina, llagosta, peix o carabassa.

Gran especialista en la història de la cuina catalana, Jaume Fàbrega assegura que era un plat exclusiu de les classes altes, ja que requeria una elaboració delicada i molt de temps: "L'ús del morter, d'un fogonet especial o bresquet, a fi que no es fumés, així com d'olles noves" era necessari, tal com va deixar escrit.

Referències en textos medievals

El consum de menjar blanc data de molt antic i està referenciat explícitament en textos medievals. El primer exemple, el trobem en l'obra del famós metge de reis i papes, Arnau de Vilanova (1240-1311). En el seu llibre Regimen sanitatis ad regem Aragonum (escrit en llatí el 1305 o el 1307) hi fa un minuciós estudi de les condicions de vida que havia de seguir el rei Jaume II; entre aquestes, recomanava la ingesta d'un menjar blanc en una versió per a convalescents i persones delicades.


La següent referència la trobem al Llibre de Sent Soví, datat del 1324. Es tracta del primer receptari de cuina catalana medieval, anònim i escrit en català. Tal com va apuntar l'autora irlandesa Camilla Jessel, "els llibres de cuina més antics, de fet, vénen d'Espanya, de Catalunya".

A més a més, sabem per Ràfols i Casamada, que el de Sent Soví és un dels "més antics llibres de cuina de l'Europa cristiana" i una referència culinària molt important i, com va indicar Trias i Teixidor, té un possible origen espanyol. Inclou més de 200 receptes, entre les quals el menjar blanc. Els ingredients principals que conté són pits de pollastre, la llet d'ametlles, algun espessidor com el midó o la farina d'arròs, sucre i un pols de sal.


Al segle XVI trobem el Llibre del Coch, escrit pel Mestre Robert de Noia o Nola. És un receptari de cuina catalana escrit en català vers el 1460 i imprès per primera vegada a Barcelona, al segle XVI. La major part de receptes es basen en el receptari medieval del Sent Soví i afegeix d'altres receptes renaixentistes occitanes, franceses, italianes i àrabs.

Curiosament, segons Fàbrega, no hi trobem cap recepta castellana o d'altres regnes espanyols no pertanyents a la nació catalana. Robert de Noia o Nola va ser cap de cuina (dit coc, a l'època) del rei Ferran I de Nàpols (1458-1494). Signava com a mestre, títol donat a Catalunya i a Itàlia als grans cuiners. No és estrany que a la traducció castellana el títol hagi desaparegut.

També al Quixot

Al segle XVII, al Quixot, Cervantes fa tastar menjar blanc a Don Quixot i a Sanxo Pança tot passant per Barcelona. Així, a la segona part, al capítol XLII, hi podem llegir: "Estando á la mesa dijo D. Antonio á Sancho: Acá tenemos noticia, buen Sancho, que sois tan amigo de manjar blanco y de albondiguillas, que si os sobran las guardais en el seno para el otro día".

Tal com ens explica novament Fàbrega al seu llibre La cuina del país dels càtars, la recepta del menjar blanc originària de Reus ha arribat a les Balears, al País Valencià i a Occitània, especialment al Llenguadoc. Afirma que aquest plat era, segurament, d'origen àrab i que, a través de Catalunya i Occitània, es va estendre arreu d'Europa. No obstant això, als receptaris àrabs trobem receptes d'arròs amb llet i cremes d'arròs, però no pas de menjar blanc.

Si bé l'arròs i el sucre són d'origen àrab, la presència de l'ametlla, molt abundant a Catalunya, és el factor determinant que fa pensar a Rudolf Grewe que aquest plat té un origen peninsular, que bé pot ser català. Encara avui dia, a Turquia es fa una mena de menjar blanc en versió salada, feta a base de llet, sucre, arròs matxucat, algun espessant més, canyella i pit de pollastre, anomenat tavuk göksü, que significa literalment pit de pollastre, tal com era propi de la cuina medieval catalana.

Difusió per Europa

Com anem veient, el menjar blanc es difongué per tot Europa, prenent els noms de: manjar blanco, a Castella; manjar branco, a Portugal; blanc manger, a França; blancmange, a Anglaterra i mangiar bianco alla catalana, a Itàlia i flammeri, a Alemanya. Quan passem a Amèrica, curiosament, també hi trobem l'hàbit de prendre manjar blanco per postres.

Es coneix amb els noms de dulce de leche, manjar, arequipe o cajeta, nom aquest darrer que ens enllaça directament amb les capsetes d'ametlla de les terres de l'Ebre i de Ponent. A altres països d'Amèrica llatina, concretament, a Bolívia, Colòmbia, Xile, Cuba, l'Equador, el Panamà, i el Perú també es diu específicament manjar blanco. L'origen en aquests territoris, segons diversos estudiosos, és incert.

També va arribar a les Filipines; l'adaptació del menjar blanc allà es diu maja blanca: usen llet de coco en comptes de llet, juntament amb el blat de moro com espessant. 

Com a conclusió, hem vist que el menjar blanc català s'escampà arreu on arribaren els catalans de forma històricament reconeguda: a València, a les Balears, a Sardenya, o a Nàpols. La presència del mateix menjar blanc a Amèrica ens faria suposar que també, des dels orígens de l'arribada dels conqueridors, hi havia d'haver hagut notable presència catalana, que ha perviscut en els seus costums culinaris fins al dia d'avui.