Com va caure el mur de Berlín a través d'Hongria

La imatge de milers d'alemanys de l'est i de l'oest destruint el mur de Berlin, el 9 de novembre de 1989, forma part de l'imaginari col·lectiu. Però totes les accions històriques tenen les seves causes prèvies, en aquest cas, la valentia de l'exprimer ministre d'Hongria, Miklós Németh, que va desafiar els membres del seu propi partit socialista i la línia radical del Politburó rus, per obrir la porta de l'esperança de molts ciutadans que volien fugir de la pobresa i les bestieses derivades del règim comunista. 1989, com va caure el mur de Berlín, de Anders Østergaard i Erzsébel Rácz, se centra en una figura política peculiar, un economista que havia de treure Hongria d'un atzucat i es va acabar convertint en el polític que va avançar la caiguda del mur.

La principal fortalesa del film, però, no és la història en si mateixa, coneguda, especialment, a Alemanya, on indolatren a Németh, sinó la forma de narrar-la, amb un ús excepcional de les imatges d'arxiu. Un missatge a l'inici adverteix que tots els diàlegs han estat documentats, però el més sorprenent és que encaixin a la perfecció amb imatges escollides de l'època. Una mena de recreació ficcional però real a la vegada. Els directors són capaços de posar a la boca dels protagonistes converses polítiques contrastades, però que evidentment, no es van gravar en aquell moment, sinó que són fruit d'un muntatge posterior. Un exercici de malabarisme narratiu i documental excepcional.

Østergaard i Rácz també entrevisten a Németh en l'actualitat i mesclen les seves declaracions amb imatges inèdites del què va passar durant aquells decisius mesos pel règim comunista, amb la caiguda del teló d'acer que separava Hongria i Àustria. El film fa encara més potent la història de l'exprimer ministre hongarès quan es mescla en el temps passat i present amb la història d'una parella de joves alemanys que arriba a la frontera amb l'esperança de poder passar a Occident. Els fets desgraciats acaben amb la mort de l'home i la decisió final de Németh de deixar marxar els alemanys de l'est.

Inicialment, la història de la parella alemanya trenca el ritme de la narració, centrada en el polític hongarès, però poc a poc aquesta va guanyant protagonisme i connexió amb la trama principal. Impacta veure com milers d'alemanys surten feliços de la presó soviètica i Gundula Schafitel fuig entristida, amb el seu fill als braços, per la pèrdua del seu marit. La seva perspectiva personal acaba sent decisiva a nivell polític, un fet que demostra que els petits canvis s'acaben fent grans amb les circumstàncies adequades.

Per últim, sorprèn veure com els refugiats de fa 25 anys eren alemanys i reclamaven obrir les fronteres, quan ara ells i els europeus les tanquen als immigrants desesperats que fugen de l'horror i la pobresa dels seus països. El nostre passat ens ensenya molt més del que sembla. El film es va estrenar, a nivell mundial, en quinze ciutats europees, entre elles Reus, en el marc del festival Memorimage. Després de la projecció, hi va haver un col·loqui amb els directors i l'exprimer ministre hongarès, a través d'una connexió en viu.