Aigua salvatge

La tragèdia patida al País Valencià, que també ha afectat amb menor intensitat i pèrdues humanes a altres zones, és una nova lliçó sobre les conseqüències de la pèssima gestió del creixement urbana, l’alteració del curs natural dels rius i rieres i el dèficit de la cultura de la seguretat i prevenció.

El president valencià, Carlos Mazón, i la consellera de Turisme, Núria Montes, els dos del PP, haurien de dimitir un cop estigui mínimament la situació a la “zona zero” de la DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts). El primer, per incompetència en l’aplicació de les alarmes a la població i la segona, pel tracte inhumà que va dispensar als familiars de les víctimes que buscaven informació sobre els seus éssers estimats. I l’escridassa i enfangada amb la qual molts veïns van rebre diumenge passat la visita dels reis i dels presidents de l’estat i de la comunitat autònoma va ser la resposta civil a un escàndol majúscul que ha tingut repercussió en els mitjans internacionals.

Ara alguns busquen elements d’extrema dreta infiltrats entre els que protestaven. Quina barra! Potser sí que n’hi havia algun, però la queixa de la gent, i no justifico la violència, sortia del cor de les persones que contemplaven un acte protocol·lari disfressat de solidaritat i amb tuf electoralista. Quines penques! Una catàstrofe exigeix resposta immediata. I no es va produir. Va ser més ràpida la reacció dels voluntaris que no pas la de les administracions que durant les primeres hores van protagonitzar un fastigós estira-i-arronsa sobre la coordinació a l’hora d’emprar recursos materials i humans per atendre la crisi.

I aquí la DANA també ens ha esgarrapat amb les seves urpes, especialment a les Terres de l’Ebre. Al Camp de Tarragona ens està deixant esllavissades en les carreteres, rius i rieres amb un cabal poc habitual, inundacions en baixos, i passos subterranis. Per sort, de moment, només danys materials. Amb tot, les imatges del pont del Serrallo a Tarragona o zones de la costa ens indiquen que no s’ha fet bé la feina de prevenció.

Un dels pocs efectes positius de les tempestes continuades és l’increment de les minses reserves d’aigua als embassaments i aqüífers. Benvinguda sigui l’aigua, tot i que el preu que hem pagat és excessiu. La climatologia és una mala companya de viatge per revertir la sequera. La tragèdia del País Valencià és una terrorífica paradoxa sobre l’excés i la manca d’aigua. Carrers i places inundades i embassaments buits. La gestió de l’aigua al món, el que s’anomena hidrosfera (oceans, mars, rius, llacs, aigües subterrànies, gel i aigua), hauria de ser prioritària per tots els governs. I no només amb grandiloqüents declaracions d’intencions en cimeres internacionals, sinó amb fets. La interconnexió entre les conques i la recuperació de les aigües residuals no poden ser munició partidista i demagògica.

El transvasament de l’Aigua ens va salvar la pell al Camp de Tarragona el 1981 amb una llei aprovada pel Congrés dels diputats. I de les hores ençà, a les nostres comarques només s’ha avançat en la construcció de depuradores municipals, però no en la seva recuperació massiva per a altres usos. I tampoc s’ha fet res amb les dessaladores.

Fa mesos, durant una entrevista radiofònica, l’exalcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal, em recordava com el primer projecte de la dessaladora de Cunit-Cubelles va ser aturat per l'aleshores conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Salvador, el 2006 al 2010, un home procedent del PSUC i amb una suposada sensibilitat mediambiental. Gairebé 20 anys després el projecte s’ha desbloquejat i el Consell de Ministres va aprovar el passat juliol una inversió de 223 MEUR per portar aigua cap a Tarragona i Barcelona. La dessaladora potser estarà operativa a finals de 2026.

La lentitud de les administracions (Estat i Generalitat) en la planificació d’infraestructures és desesperant. Anem remenant la perdiu, i de la mateixa manera que ens hem passat anys resant a la verge del polígon petroquímic fins que s’ha instaurat un sistema eficient d’alertes a la població, ja en portem masses fent la dansa de la pluja per assegurar el subministrament just d’aigua a la població. I quan plou, plou sense miraments. Raimon, el cantautor de Xàtiva, ens dedicada el 1984 la cançó 'Al meu país la pluja no sap ploure'. Raimon ens advertia fa 40 anys que “O plou poc o plou massa/Si plou poc és la sequera/Si plou massa és la catàstrofe”. I no li hem fet cas.