Canvi de cicle?

Proposo de fer una mirada ràpida a l'Europa de fa 25 anys; només 25 anys!

URSS, Iugoslàvia, Txecoslovàquia, República Federal Alemanya i República Democràtica Alemanya... són exemples de situacions polítiques que avui ja formen part del passat. I quina lectura en podem fer? Històricament, diferents interessos de domini han comportat la creació d'estats que, en molts casos, no coincidien en els seus límits amb les nacions que hi havien estat integrades o assimilades, normalment contra la seva voluntat. Es tracta d'estats artificials, contra natura.

En altres llocs ha passat el mateix, per bé que són estats més antics i que, de moment, encara es mantenen. Aquí tindríem els exemples del Regne Unit, Espanya, Itàlia, França, Bèlgica...

En tots els casos estem parlant d'estats que s'han volgut convertir en nacions, malgrat l'oposició –en molts casos- dels ciutadans de les nacions que no pertanyen a la nació dominant, aquella al voltant de la qual s'ha forjat l'estat i que, pel domini i els rèdits que en treu, és la més interessada en el manteniment de l'statu quo.

Tanmateix, el món evoluciona, i de ben segur que les comunicacions actuals hi tenen molt a veure. Avui, les coses se saben, la informació és incontrolable; els ciutadans ja no ens informem únicament a través dels diaris o la televisió, fàcilment domesticables com podem veure a casa nostra mateix dia rere dia.

Aquesta facilitat de comunicació a través de les xarxes permet que les informacions puguin ser confrontades i que s'escapin dels controls que sovint en fan els qui tenen el poder. Tot això possibilita de configurar sentiments de pertinença (a un grup, a una societat, a un poble...) més coherents amb la realitat, la qual cosa fins fa ben poc semblava impossible.

Si les situacions apuntades més amunt en el primer bloc han vist la seva ensulsiada al llarg dels darrers 25 anys, penso que hom pot preveure que, en els propers 25, els estats del segon bloc viuran tensions importants, de manera que el mapa d'Europa pot ser molt i molt diferent al tombar del primer quart de l'actual segle.

En el cas concret de l'estat espanyol, s'ha intentat infructuosament fer-nos creure que el sentiment de pertinença és universal entre els ciutadans que vivim en el seu perímetre. No és pas veritat, però: bàsicament a Catalunya i al País Basc, i –en menor mesura- en altres indrets, hi ha moltíssimes persones a qui sempre ha molestat l'etiqueta espanyolista, per molt que l'adoctrinament –això de què parlen tant els mateixos que en són autèntics experts- ha depassat tots els límits raonables.

Fins no fa molt, els independentistes pensàvem que potser érem minoria, i ho pensàvem perquè així ens ho feien creure els qui controlaven la informació i l'educació. Ara ja sabem que no és així, malgrat que determinats estaments, enquestes cuinades a mida i personatges diversos, tot plegat amb interessos centralistes i centralitzadors importants, s'esforcen a dir-nos que només som uns quants eixelebrats, que hi ha una "minoria silenciosa" que se sent espanyola o, si més no, tan espanyola com catalana.

Es neguen a interpretar adequadament el sentit de les manifestacions de tot un poble, menystenen els resultats de les votacions dels ciutadans, s'obstinen a utilitzar els mitjans de comunicació afins per tal de distorsionar la realitat, i utilitzen tots els recursos, tots els ressorts del poder, per a imposar els seus interessos tot menyspreant els del poble.

Però ara les coses són diferents, la informació flueix i la majoria ja no ens creiem les mentides que ens hem hagut d'empassar durant segles. Ara comencem a saber que no som una minoria i que fer coincidir nació i estat és possible. Catalunya i Escòcia han obert el camí. Si el viatge és exitós (i potser també si no ho és tant), altres pobles amb antecedents i situacions similars poden afrontar el futur de forma també similar.

El món canvia i segurament som partícips en la configuració d'un nou marc polític, social i econòmic a la vella Europa: aquell en el qual les nacions i els estats coincideixin molt més del que ho han fet en les darreres dècades o segles, segons els casos, on la maquinària estatal ha mantingut el poder allunyat de les voluntats dels ciutadans, en un pou sense fons d'interessos particulars de les classes dominants, burocràcia i corrupció.

Catalunya, avançada en tants i tants aspectes malgrat la infinitat de traves de l'estat espanyol, pot estar dibuixant una nova manera d'entendre la realitat dels pobles, una nova manera que pot tenir repercussions o rèpliques molt més enllà del seu propi àmbit geogràfic. I aquesta nova manera ha de comportar no solament la independència política, sinó també la regeneració del sistema basada en una major proximitat entre la ciutadania i qui ocupi la responsabilitat de governar, alhora que un més gran interès de tothom per allò que concerneix al País en base a una més gran coincidència i identificació dels interessos públics i privats. Un País lliure, més equilibrat i socialment més just.