-
Roser Arques
Pagar sempre és més fàcil que descansar. Perquè pagar només depèn dels diners que portis a la butxaca. Però descansar..., descansar té a veure amb mil i un condicionants: d'on véns, com hi véns, amb qui hi véns, a on vas, què hi busques, com estàs, com hi vols estar... Massa coses per descansar el primer dia de llit. I més encara quan el primer, per llogat, saps que també serà l'últim. Si almenys fos tou... No pots dormir.
I per això encens la tele, que sempre ajuda a passa l'estona. Ho fas com ho feies a casa quan no volies fer res i encara no havies après a no obrir-la o, millor encara, a no tenir-ne. Per passar l'estona, l'encens i mires encantada com pugen una i l'altra, i s'ajunten i se sumen i fins i tot es multipliquen. Mentre les flames fosques i negres comencen a fer l'aire irrespirable, entens que et caldrà marxar corrent però no saps què fer amb l'aparell que crema i crema, ja desconnectat. És de plàstic dur, ja ho sabies. I sabies que cremaria si l'encenies, per això ho has fet.
Tele encesa i tu corrent baixeu per l'escala mentre el fum ho mascara tot. El de la recepció vol dir no saps què cridant però no l'entens ni tens temps. Arribeu al carrer i no t'ho penses dos cops. Cap a baix que fa baixada i el riu serà en la part més baixa de la ciutat, segur! I al riu hi haurà aigua. I amb l'aigua podràs apagar l'incendi, segur! Corres i sues i gairebé no queda tele perquè continua cremant a les teves mans mentre esquives el fum negre que deixes enrere, com si fos l'estela d'un avió, negra però. Quan quasi no queda un tros de l'aparell prou consistent perquè el puguis agafar, ja notes l'escalfor massa a prop i el riu...
És massa lluny aquest riu. I el llit, massa dur.
I la tele? Apagada, com sempre. Finalment!
