El primer volum del ‘Llibre Negre’ aplega prop de cinquanta textos, escrits entre els anys 1842 i 1938, que conviden a la reflexió sobre les relacions de l’anarquisme amb el catalanisme i l’independentisme català. L'obra, a cura del filòleg Jordi Martí, es presenta, aquest dimarts 18 de setembre, a les 8 del vespre, al Casal Despertaferro. Es tracta d'un llibre al qual li escau ser presentat a Reus, ja que la ciutat, segons afirma Martí, va ser un focus important de l’anarquisme català. No és casualitat, doncs, que llibertaris signficats com Cels Gomis (1841-1915), Josep Llunas (1852-1905), Joan Montseny (1864-1942) i Joan García Oliver (1902-1980) fossin reusencs de naixença.
Feia set anys que Martí treballava en aquesta obra que recentment ha vist a la llum, i que s'inspira en el llibre 'Canarias: Independencia y Autogestión (escritos anarcoindependentistas)', conegut popularment com el 'Libro Negro de Canarias'. Després d'assabentar-se d'aquesta iniciativa en unes jornades celebrades al Centre Social Okupat Can Vies de Sants, Martí va creure oportú traslladar aquest mateix exercici de recuperació de la memòria anarquista al cas dels Països Catalans. Malgrat el procés d’investigació que ha portat a terme durant tot aquest temps, Martí es mostra conscient que “cada cop que rasco surt quelcom nou que reclama que ho inclogui”. Entre altres coses, lamenta l’absència d’autores femenines en aquest primer volum, i facilita una adreça electrònica (llibrenegre123@gmail.com) per si algú en coneix alguna de l’època, a banda d’oferir també aquest canal telemàtic com a espai per a la reflexió i l’intercanvi d’opinions amb els lectors. A Martí la crítica no l’espanta, sinó més aviat el contrari, forma part inseparable de la seva curiositat voraç.
L’obra és el fruit d’un interès desbordant per la matèria, però en cap cas es tracta, segons Martí, d’un intent de bastir un edifici d’idees que justifiqui, des d'un punt de vista històric, la seva opció pel denominat anarcoindependentisme. El ‘Llibre Negre’ compta amb el testimoni d’autors que no són pas independentistes, com ara Francesc Pi i Margall, Joan Salvat Papasseit o Salvador Seguí, i d’altres que no es considerarien a si mateixos anarquistes, com Joan Maragall, malgrat que en un text afirmi que tots els catalans portem un anarquista dins. Ara bé, l'autor sí que pretén aprofitar aquesta diversitat d'idees per estudiar “aquella banda del catalanisme que es deia i era llibertària i aquella banda de l’anarquisme que es deia i era catalanista”. “L’anarcoindependentisme ha estat minoritari tant dins de l’independentisme com de l’anarquisme”, afirma Martí, que alhora aprofita per carregar contra els tòpics sobre l'anarquisme que s'utilitzen per acusar-los d’incongruència. A la vida, els absoluts, ben sovint trontollen.
Malgrat aquest esperit d’autocrítica i crítica permanent, l’autor d’aquesta arreplega de textos diversos se sent satisfet amb algunes de les aportacions del llibre. Així, per exemple, destaca el fet que incorpori un article de l’etapa anarquista de Pere Coromines, ja que, segons explica Martí, el seu fill, Joan Coromines, va obviar els textos llibertaris que va publicar a la revista ‘Ciencia social’. Martí també opina que el ‘Llibre Negre’ pot ser una bona ocasió per continuar empeltant l’esquerra independentista de la tradició llibertària del país, que durant anys i panys, en la majoria de casos, segons Martí, va quedar soterrada en l'oblit. “L’anarquisme és el moviment social més important del segle XIX i fins al 1937 arreu dels Països Catalans”, assegura, alhora que es lamenta que durant dècades la universitat no centrés, a parer seu, suficient atenció a la qüestió.
Com a filòleg, Martí sap que les paraules han estat, són i seran l’escenari de pugnes ideològiques. En el llibre, s’hi poden llegir, per exemple, diferents interpretacions dels mots “pàtria” i “patriotisme” al llarg del segle XIX i començaments del XX. Alguns autors, com Cels Gomis, intenten connotar la pàtria d’un caire positiu, fent-la patrimoni de tota la humanitat, sense fronteres, en una reflexió que Pietro Gori immortalitza l'any 1898 a la cançó 'Stornelli d'esilio': "Nostra patria è il mondo intero / nostra legge è la libertà". D’altres, com Pere Coromines, analitzen el concepte des d’un punt de vista psicològic i defensen que, tingui sentit o no aquesta construcció, l’amor a la pàtria sí que existeix i s’ha de “positivitzar”. Martí també explica com la paraula “acràcia”, emprada com a sinònim d’anarquista, la van inventar, a partir d’una etimologia grega, els editors de la revista ‘Acràcia’ perquè “consideraven que l’anarquisme s’havia convertit en un mot assimilat per l’Estat a violència i una cosa de bojos”.
Martí arriba a l’independentisme “a través de la defensa de la llengua”, i a l’anarquisme des del convenciment que es tracta de “la forma d’organització social més lògica i coherent amb el respecte per a cadascuna de les persones”. Ara bé, Martí matisa que hi ha molts tipus d’anarquisme, i que la qüestió rau en desenvolupar un camí propi a partir del coneixement dels diferents corrents de pensament. Ell creu que per tal que l’anarquia sigui possible, l’escola ha de ser “un dels centres de combat”, amb l'objectiu principal d'ensenyar a triar, i no pas d'ensenyar l'anarquia. En aquest sentit, esmenta l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, en la qual, segons Martí, no es llegien ni Bakunin ni Kropoktin, sinó “grans humanistes, com ara Tolstoi”.
L’autor del ‘Llibre Negre’ evidencia el rigor d’actualitat d’algunes de les reflexions que formen part de l’obra, amb textos com un de l’any 1932 de Joan P. Fàbregas, conseller d’economia de la Generalitat de Catalunya, que si el lector el llegís sense parar atenció en la data podria confondre, en alguns aspectes, amb una crònica dels fets ocorreguts la tardor passada: "Veurem com la manca d'energia en l'instant precís que, per la imposició del Govern de l'Espanya central, fou destruït el resultat del primer impuls de la revolució a Catalunya, és a dir, fou sacrificada la sobirania catalana, donarà lloc a un reviscolament de l'imperialisme d'Espanya, perquè en aquell minut àlgid els seus homes saberen situar-se avantatjosament". Per a Martí, el Primer d’octubre respon a l’esperit de molts autors que formen part del llibre, perquè és "un exemple d’autoorganització que va posar en escac l’Estat", però que també va desbordar els qui jugaven al pòquer des de les altes esferes polítiques catalanes.
Per a Martí, el moment en què Catalunya ha estat més independent, en la història contemporània, és la revolució de 1936: "No es fa cap proclama des d'un balcó, com alguns podrien imaginar, però el país passa a exercir l'absoluta majoria de les sobiranies. I, llavors, com, també s'està demostrant avui, és en la sobirania que es mesura la independència d'un poble. Quina independència té Grècia?". En el llibre, Martí parla de Puig Elies i incorpora el decret del Consell de l'Escola Nova Unificada, del 1936, en el qual, segons sosté, van escolaritzar "tota la població en català i amb mètodes pedagògics no autoritaris".
La conversa transcorre per diversos camins, com ara la naturalesa social dels humans —“l’ésser humà no neix ni bo ni dolent”—, la relació entre l’anarquisme i la maçoneria, la història dels icarians, el rebuig a la separació dicotòmica de Marx entre socialistes utòpics i científics, el viatge a la Icària texana del català Joan Rovira, les idees de Narcís Monturiol, la utilització de lèxic i expressions religioses per part d’alguns autors anarquistes i, fins i tot, la interpretació de l’Estàtua de la llibertat com un símbol maçó. Martí es troba immers en la fase de revisió del segon volum del ‘Llibre Negre’, que ja quasi està enllestit, i que de ben segur que abocarà encara més llum sobre aquests vincles entre el pensament anarquista i els moviments catalanista i independentista.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics