-
Santiago Montobbio
Cedida
Seguir l'activitat poètica de Santiago Montobbio (Barcelona, 1966) s'està convertint en un veritable esport de risc i quasi en una feina de jornada completa. Potser és exagerat però no es pot negar que pocs poetes hi deu haver amb una capacitat productiva i una intensitat semblant.
L'any 1989 va publicar Hospital de Inocentes, rebut amb entusiasme i felicitat per autors com Juan Carlos Onetti, Camilo José Cela, Carmen Martín Gaite o Ernesto Sabato. Després va seguir publicant amb certa regularitat fins que entra en un parèntesi de silenci poètic que dura vint anys i que es trenca l'any 2011 amb la publicació a El Bardo de La poesia es un fondo de agua marina, el primer volum d'una tetralogia que arrodonien Los soles por las noches esparcidos (2013), Hasta el final camina el canto (2015) i Sobre el cielo impossible (2016), amb prop de 1000 poemes
Després, com si realment volgués compensar amb escreix el temps de silenci, va publicar La lucidez del alba desvelada (2017), La antigua luz de la poesia (2017), Poesía en Roma (2018), Nicaragua por dentro (2019), Vuelta a Roma (2020), De infinito amor (2021) i ara acaba de veure la llum De infinito amor II (2022)
Montobbio sorprèn i fascina a parts iguals i ho fa sempre amb contundència i de manera aclaparadora, com una mena de riuada torrencial que s'ho endú tot, que t'inunda i t'arrossega sense la més mínima possibilitat d'oposar-hi resistència. De fet, observant i analitzant la seva obra queda clar que la seva vida és poesia, que viu per la poesia i que la seva manera de treballar és absolutament global i total. I sí, podria semblar que tanta producció (els seus llibres són qualsevol cosa menys prims i lleugers) hauria d'afectar per força a la qualitat però no, res més lluny de la realitat. Capbussar-se en qualsevol de les seves publicacions és entrar en un món tancat, ric i de màxima intensitat.
Personalment, i això no és altra cosa que una pura qüestió de gustos, em quedo amb la passió de Poesía en Roma, però també es cert que em costa no meravellar-me sempre i en tot moment a l'hora d'enfrontar-me a la labor poètica de Santiago. Em el cas concret dels dos volums de De infinito amor, el que fa és aprofitar el confinament i la reducció de mobilitat provocades per la pandèmia, per convidar-nos a fer una ruta intensa i profunda per casa seva, pel seu refugi vital, per les seves lectures, per les seves reflexions, pels seus pensaments. Records, cites, emocions, petits detalls com les fulles mullades dels arbres o una música que sona a la ràdio com a metàfora intensa de sentiments que s'encadenen i que es mostren quasi con si fossin les pàgines d'un diari personal, un diari personal escrit amb talent, bellesa, profunditat i amor, entenent l'amor con una màquina poderosa capaç de moure-ho tot. No ha de ser necessàriament un amor passional entre dues persones i pot ser amor a la cultura, als llibres, a les idees, als moments efímers, però mostrat amb tota la seva força, explotant en cada vers tot el seu potencial. L'amor es converteix en catalitzador de l'art i de les seves essències i la poesia és un vehicle fantàstic que permet parlar de tot, de qualsevol cosa, per gran o petita que sigui i fer-ho autèntic, treballat des de l'ànima i amb el màxim nivell de força.
Temes transcendentals i temes trivials es barregen i s'encadenen per anar construint la vida, la quotidianitat, el dia a dia entre lectures profundes o detalls fugaços. I sempre mantenint una bellesa formal i filosòfica que converteix cada poema en un punt de reflexió, en el catalitzador de la comunicació entre poeta i lector.
De infinito amor és quasi com una invitació oberta a convertir-se en company de pis de Santiago Montobbio, observant cada moviment, respirant cada alè, badant en cada realitat, interior, exterior o imaginada, compartint cada lectura i els seus efectes íntims. Gràcies als dos llibres, veiem com, si bé la vida interior és rica, intensa i profundament necessària, també ho és el balcó que dona al carrer de Pau Claris, una finestra oberta la vida que sembla haver entrat en una espiral de letargia imposada que arriba al pic màxim durant els mesos durs del confinament i que després, quasi com una primavera tímida i lleugerament covarda, es va obrint de nou amb vergonya, amb cura, amb reserves i prevencions.
El balcó és la proa d'un vaixell que regala petites bafarades de llibertat i els dos llibres són la crònica d'una vida entre el 14 de març del 2020 i el 22 de juliol del mateix any. Quasi cinc mesos de poesia en majúscules.
L'any 1989 va publicar Hospital de Inocentes, rebut amb entusiasme i felicitat per autors com Juan Carlos Onetti, Camilo José Cela, Carmen Martín Gaite o Ernesto Sabato. Després va seguir publicant amb certa regularitat fins que entra en un parèntesi de silenci poètic que dura vint anys i que es trenca l'any 2011 amb la publicació a El Bardo de La poesia es un fondo de agua marina, el primer volum d'una tetralogia que arrodonien Los soles por las noches esparcidos (2013), Hasta el final camina el canto (2015) i Sobre el cielo impossible (2016), amb prop de 1000 poemes
Després, com si realment volgués compensar amb escreix el temps de silenci, va publicar La lucidez del alba desvelada (2017), La antigua luz de la poesia (2017), Poesía en Roma (2018), Nicaragua por dentro (2019), Vuelta a Roma (2020), De infinito amor (2021) i ara acaba de veure la llum De infinito amor II (2022)
Montobbio sorprèn i fascina a parts iguals i ho fa sempre amb contundència i de manera aclaparadora, com una mena de riuada torrencial que s'ho endú tot, que t'inunda i t'arrossega sense la més mínima possibilitat d'oposar-hi resistència. De fet, observant i analitzant la seva obra queda clar que la seva vida és poesia, que viu per la poesia i que la seva manera de treballar és absolutament global i total. I sí, podria semblar que tanta producció (els seus llibres són qualsevol cosa menys prims i lleugers) hauria d'afectar per força a la qualitat però no, res més lluny de la realitat. Capbussar-se en qualsevol de les seves publicacions és entrar en un món tancat, ric i de màxima intensitat.
Personalment, i això no és altra cosa que una pura qüestió de gustos, em quedo amb la passió de Poesía en Roma, però també es cert que em costa no meravellar-me sempre i en tot moment a l'hora d'enfrontar-me a la labor poètica de Santiago. Em el cas concret dels dos volums de De infinito amor, el que fa és aprofitar el confinament i la reducció de mobilitat provocades per la pandèmia, per convidar-nos a fer una ruta intensa i profunda per casa seva, pel seu refugi vital, per les seves lectures, per les seves reflexions, pels seus pensaments. Records, cites, emocions, petits detalls com les fulles mullades dels arbres o una música que sona a la ràdio com a metàfora intensa de sentiments que s'encadenen i que es mostren quasi con si fossin les pàgines d'un diari personal, un diari personal escrit amb talent, bellesa, profunditat i amor, entenent l'amor con una màquina poderosa capaç de moure-ho tot. No ha de ser necessàriament un amor passional entre dues persones i pot ser amor a la cultura, als llibres, a les idees, als moments efímers, però mostrat amb tota la seva força, explotant en cada vers tot el seu potencial. L'amor es converteix en catalitzador de l'art i de les seves essències i la poesia és un vehicle fantàstic que permet parlar de tot, de qualsevol cosa, per gran o petita que sigui i fer-ho autèntic, treballat des de l'ànima i amb el màxim nivell de força.
Temes transcendentals i temes trivials es barregen i s'encadenen per anar construint la vida, la quotidianitat, el dia a dia entre lectures profundes o detalls fugaços. I sempre mantenint una bellesa formal i filosòfica que converteix cada poema en un punt de reflexió, en el catalitzador de la comunicació entre poeta i lector.
De infinito amor és quasi com una invitació oberta a convertir-se en company de pis de Santiago Montobbio, observant cada moviment, respirant cada alè, badant en cada realitat, interior, exterior o imaginada, compartint cada lectura i els seus efectes íntims. Gràcies als dos llibres, veiem com, si bé la vida interior és rica, intensa i profundament necessària, també ho és el balcó que dona al carrer de Pau Claris, una finestra oberta la vida que sembla haver entrat en una espiral de letargia imposada que arriba al pic màxim durant els mesos durs del confinament i que després, quasi com una primavera tímida i lleugerament covarda, es va obrint de nou amb vergonya, amb cura, amb reserves i prevencions.
El balcó és la proa d'un vaixell que regala petites bafarades de llibertat i els dos llibres són la crònica d'una vida entre el 14 de març del 2020 i el 22 de juliol del mateix any. Quasi cinc mesos de poesia en majúscules.
Etiquetes:
