Cineclub del Centre de Lectura: 1969- 2013

El 4 de desembre de 1969 es feia públic el naixement del nostre Cineclub amb la projecció de Los olvidados (1950) de Luis Buñuel, pel·lícula que va ser presentada per Miquel Porter-Moix. Aquest fet fou la culminació de l’esforç realitzat, enfront les condicions polítiques adverses, per part d’un grup d’homes interessats pel cinema i amb ganes d’oferir alguna cosa més a l’espectador reusenc. Aquests pioners foren Enric Roig, primer president del Cineclub del Centre de Lectura, Pere Prats, creador de l’anagrama del Cineclub, Patrici Ricart i Josep Borrell.

L'oferta cinematogràfica i l'extracinematogràfica

En aquestos més de 45 anys s’han projectat més de 1.450 pel·lícules, reflex de l’evolució del cinema en aquest període i, alhora, una possibilitat d’estudi formal o informal de la història del cinema.

En la primera època, el Cineclub es nodria de dues fonts principals: el cinema d’art i assaig, nascut l’any 1967, i els lots de pel·lícules inèdites dels països de l’est d’Europa que tenia la Federación Española de Cineclubs. Amb aquest material es van poder suplir unes mancances evidents en l’exhibició local. Amb això, l’espectador reusenc va poder veure els films més interessants del moment i, per primer cop, en versió original.

Repulsió de Roman Polanski, El jove Törless de Volker Schlöndorff, El servent de Joseph Losey, Hiroshima, mon amour d’Alain Resnais o el Cicle Ingmar Bergman, projectat a les darreries de 1970, són exemples de la primera font. Els films més importants de Milos Forman, Jan Nemec, Andrzej Wajda o Dusan Makavejev, són exemples de la segona font.

Un altre al·licient de les projeccions del Cineclub foren les presentacions i col·loquis realitzats abans i després de les projeccions.

En l’època inicial del Cineclub, les condicions polítiques i socials eren completament adverses. L’únic mitjà públic per expressar qualsevol opinió o inquietud eren aquesta mena de debats cinematogràfics, els quals es prodigaven arreu de l’estat. Una acurada anàlisi de la pel·lícula a exhibir permetia introduir elements roents del moment. Per això, el públic podia canalitzar les seves inquietuds cinematogràfiques i alhora els seus anhels polítics i socials mitjançant aquests fòrums. Un inigualable equip de creuats cinematogràfics, tant locals com forans, van estimular l’espectador inquiet. Josep Argilaga, Ramon Pallisé, Francesc Subirà, Joan-Lluís Herault i la col·laboració esporàdica d’algun dels integrants del Cineclub, foren els representants locals d’aquesta modalitat cinematogràfica. Miquel Porter-Moix, Joan Enric Lahosa, Domènec Font, Miquel Montserrat, Joaquim Romaguera o Joan Lorente, a més de Maria Aurèlia Capmany, Pere Portabella, Arnau Puig o José Enrique Monterde, els quals es desplaçaven a la nostra ciutat per alliçonar-los sobre cinema i inquietud social.

Un cop restablerta la normalitat democràtica, aquests hàbits van anar desapareixent i restà tan sols el fet estrictament cinematogràfic. Aleshores, les activitats suplementàries es van encarrilar vers unes conferències il·lustratives d’un cicle o projecció concreta, com en el cas de la xerrada sobre La caça de bruixes del senador McCarthy realitzada per l’especialista Esteve Riambau el 1990 o el curset sobre Cinema i Literatura, realitzat conjuntament per les seccions de Llengua i Literatura i de Ciències de la Comunicació, la primavera de 1990. Més endavant es va seguir també una política de col·laboració amb altres entitats o actes com poden ser el COS, la Setmana Solidària i el molt reeixit Festival Europeu de Curtmetratges.

Aquestes pràctiques tan estimulants no han estat gaire freqüents al Cineclub, i aquest podria ser un dels motius d’autocrítica per als seus integrants.

En aquestos més de 45 anys s’han fet revisions interessants de la història del cinema. El curs CHIC-I (Curs d’Història del Cinema I), realitzat el 1971 per Miquel Porter-Moix i Miquel Montserrat, va ser una immersió profunda vers el inicis de la història del cinema i, a tall anecdòtic, va permetre l’exhibició clandestina d’un film prohibit per la dictadura: El cuirassat Potemkin de Serguei M. Eisenstein.

Un objectiu del Cineclub ha estat, mitjançant les seves projeccions, fer-se ressò de la problemàtica política i social del nostre país i també de l’àmbit internacional. Des de Nit i boira d’Alain Resnais, on vam veure els horrors del camp d’extermini de Mauthausen fins la projecció de curtmetratges sobre la lluita contra el franquisme (Vitòria o les manifestacions de l’1 i 8 de febrer de 1976), són un reflex d’aquesta intencionalitat social.

El cinema avantguardista també ha estat sempre present al Cineclub. El 1979, les obres de Philippe Garrel o Marcel Pey van donar a conèixer un cinema d’impossible exhibició pública a les sales comercials. En el decurs dels darrers vint i cinc anys, les obres dels homes de cinema independent han tingut el seu lloc en la nostra programació. Qui hauria estrenat l’obra d’un Peter Greenaway, Jim Jarmusch o, més recentment, Lars von Trier, Takeshi Kitano, el cinema del gran polonès Kieslowski, el cinema oriental de la mà per exemple de Wong Kar-Wai o el cinema català més recent amb obres de Pere Portabella, José Luis Guerin, Marc Recha, Cesc Gay o Albert Serra.

 No pretenc fer un repàs exhaustiu d’aquest més de mil quatre-cents de films projectats, però si voldria fer-me ressò del criteris cinematogràfics de l’actual equip del Cineclub que és l’exhibició de pel·lícules d’arreu del món que no tenen cabuda en els criteris de programació de les sales d’exhibició locals o, si més no, tenen un trànsit molt fugaç per aquestes sales. Les obres contemporànies que tenen un interès palès i que són un contrapunt de la programació comercial, gairebé sempre a remolc de la indústria cinematogràfica ianqui, alternant-ho amb la programació esporàdica d’un clàssic de la història del cinema, pràctica que cada cop es fa més difícil, atès l’escàs ressò que un clàssic genera. Tampoc es pot oblidar la projecció de documentals, gènere que ha anat prenent peu en les darreres temporades i, a tall d’exemple, només cal constatar l’èxit que ha tingut l’exhibició de documentals com Bowling for Columbine o Farenheit 9/11 de Michael Moore o La pelota vasca, la piel contra la piedra de Julio Medem.

Els organitzadors

Qui ha fet possible la continuïtat d’aquestos 40 anys de Cineclub? Amb la temença de deixar d’esmentar col·laboradors valuosos, intentaré marcar les etapes més definitòries del Cineclub. El nucli inicial abans esmentat, encapçalat per Enric Roig, va ampliar-se amb la incorporació de nous membres. Ramon Llop, Venanci Bonet, Claudi Arnavat, Jom Pàmies i Joan Pàmies van cobrir una primera etapa, que s’estengué fins el 1976, final de l’època d’Enric Roig. La temporada 1976-77, amb Ramon Llop, Joan Pàmies, Assumpció Anguera i Venanci Bonet, aglutinant un heterogeni equip de col·laboradors, va suposar un any ric, però anàrquic, reflex de l’etapa que es vivia al nostre país.

En el decurs de dues temporades, la 1977/78 i 1978/79, Ramon Llop portà tot sol les regnes del Cineclub, amb uns resultats força compromesos i interessants.

El 1979 representà una fita històrica per al Cineclub: la creació de la Secció de Ciències de la Comunicació, és a dir, el fet de pertànyer finalment a la secció adient i amb la qual en Cineclub restava plenament identificat.

Aquesta nova situació suposà una renovació de plantejaments i la incorporació de gent interessada en el cinema. Hi continua Ramon Llop, es reincorporen Claudi Arnavat, Assumpció Anguera i Venanci Bonet i hi entren nous i valuosos membres com Ramon Salvat, Josep M. Martí, Jom Pàmies, Lluís Albert Font de Rubinat, Àngels González i Xavier Vidal. Una de les fites importants d’aquesta època és la publicació de les fitxes, el nou i definitiu signe d’identitat del Cineclub i que no es va estroncar en cap moment fins la temporada 2005/2006.

Un cop acabada aquesta temporada es van produir un seguit de divergències entre els integrants de l’equip del Cineclub i, a més, diferències de criteri amb la junta directiva del Centre de Lectura. Resultat: l’única vaga del nostre Cineclub, amb una durada de tota una temporada i que va motivar la reducció de l’equip gestor.

L’equip gestor d’un seguit de temporades que s’inicien la tardor de 1981 fou integrat per Ramon Llop, Claudi Arnavat, Venanci Bonet, Jom Pàmies, Assumpció Anguera, Lluís Albert Font de Rubinat i Xavier Vidal.

En aquests darrers vint i cinc anys llargs, alguns membres han cessat les seves activitats i se n’han incorporat d’altres. Noms de l’avantpenúltima etapa del Cineclub són Venanci Bonet, Pere Campi, Arnau Farré o Sílvia Riera, sense oblidar els noms que han omplert una part d’aquests vint i cinc anys com Xavier Robert, Xavier Arnavat, Gerard Casas o Alfred Artiga. Venanci Bonet, Xavi Solé, Assumpció Anguera, Elisenda Arnavat (filla del desaparegut fundador de la secció de Comunicació, Claudi Arnavat) i la periodista de El Punt, Natàlia Borbonès foren els membres de la penúltima etapa  de la junta de la Secció de Comunicació.

El públic

La raó principal de l’existència d’un cineclub és el seu públic i el servei que aquest vol rebre. La continuïtat del Cineclub del Centre de Lectura no hauria estat possible sense el suport d’un públic constant el qual, si en un moment determinat deixà d’assistir-hi, deixà pas a un públic nou. L’homenatge principal que el Cineclub pretén retre és exclusivament adreçat al seu públic d’aquestos quaranta anys.

En un principi aquest públic es nodria de tota aquella gent inquieta, tant de Reus com de la rodalia. Gent afeccionada al cinema, però que demanava alguna cosa més que un simple exhibició de cinema interessant: volin poder assistir a un acte social que canalitzés les seves inquietuds artístiques, polítiques i socials.

En més de quaranta cinc anys, les circumstàncies polítiques i socials han anat evolucionat. L’espectador contemporani vol satisfer les seves apetències cinematogràfiques, atesa la precària situació cinematogràfica local. El públic de la temporada 2014/2015 està integrat per un 15% de jovent i un 85% de públic adult, molts dels quals són els que en un moment determinat van deixar d’anar-hi i quan les seves circumstàncies personals ho han permès han tornat a integrar-s’hi. El conjunt d’aquest públic vol veure bon cinema en versió original i, a més, vol tenir l’oportunitat d’un contacte social estimulant, un dels fets extracinematogràfics tradicionals en la trajectòria del nostre cineclub.

Les activitats a l'entorn del Cineclub

Una de les decisions de la qual estem més satisfets, fou l’ampliació del ventall de projeccions. Ampliar la tradicional sessió dels divendres amb la dels dijous va poder donar mobilitat d’assistència de públic a les projeccions i la resposta fou plenament satisfactòria. De totes maneres, en les darreres temporades hem hagut de retornar a les projeccions úniques dels divendres.

Una altra de les activitats extracinematogràfiques ha estat l’organització de festes i exposicions a l’entorn d’una projecció. Casablanca, els 60 anys del Tintin d’Hergé, la festa dels pirates i la festa a l’entorn del vampirisme van donar una nota lúdica que va ser possible gràcies al treball d’un equip entusiasta encapçalat per Xavier Robert i Pere Campi.

Quina ha estat la petjada gràfica del Cineclub en aquests més de quaranta-cinc anys? Des de l’emblemàtic anagrama de Pere Prats fins a les fitxes, hem tingut una representació gràfica variada i original. Durant les primeres temporades s’editaven projecció rere projecció cartells il·lustratius de les pel·lícules en qüestió. Pere Prats, Pep Borrell, Anton Raja, Claudi Arnavat i Arcadi Vilella van dissenyar amb constància un seguit de cartells que constitueixen el patrimoni artístic del Cineclub.

La combinació de l’element gràfic i literari fou també important. Els primitius dossiers de SF, cinema socialista i cinema ibèric són fruit d’aquesta simbiosi.

Del 1976 al 1979 s’edità un petit fanzine anomenat Fulls de Cineclub on es recollien els comentaris dels films que es projectaven aleshores. La part literària era a cura de Ramon Llop, Joan Pàmies i Venanci Bonet, i la part gràfica, a cura de Jom Pàmies i Lluís Vallverdú.

Amb això ja ens plantem a la temporada 1979/80, any del disseny de les fitxes. La idea gràfica fou de Claudi Arnavat i Jom Pàmies i les revisions foren realitzades per Xavier Arnavat.

La temporada 2005/2006 es van suprimir les fitxes i es van substituir per presentacions audiovisuals en DVD realitzades per Xavi Solé, Joan Ramos i Jordi Escoda. Des de fa algunes temporades, amb un equip prou sòlid, integrat per Marcel Banús, Jom Pàmies i Venanci Bonet, s’han reeditat les fitxes prèvies a cada projecció amb un disseny del tot modern i renovat i, a més, s’ha tingut molta cura en el disseny dels tríptics i tot el material publicitari. Aquesta tasca ha estat possible gràcies al bon gust gràfic de Jom Pàmies i la tasca de recerca de textos de Marcel Banús.

No voldria acabar aquesta aproximació sense mostrar el meu agraïment a les persones que han fet possible les nostres projeccions. En aquest sentit, la presència constant des del primer dia del nostre operador Lluís Ardèvol ha salvat, fins i tot, projeccions perilloses i el darrer projeccionista, Juan Ramon Mestre, va continuar la seva inoblidable tasca. El darrer operador en sistema analògic fou Josep Maria Vallès, de Vilalloga del Camp, qui s’esmerà al màxim en la cura de les projeccions.

Per acabar, voldria fer cinc cèntims de l’evolució d’aquesta darrera etapa d’uns cinc anys del cineclub. Les coses han canviat molt i, en l’aspecte tècnic i arran de la possible desaparició de les projeccions en cel·luloide, les projeccions es fan en sistema digital (DVD o BluRay). Una altra de les novetats d’aquestos darrers temps és que a banda de les projeccions de cinema contemporani en versió original al Teatre Bartrina, hem pogut retornar a la projecció de cicles quinzenals dedicats als clàssics a la sala d’actes del Centre de Lectura. La llista de cicles és considerable però, si ens atenem a les dues darreres temporades, s’han projectat cicles de cinema i política, de cinema negre ianqui i, amb motiu del centenari de la Gran Guerra, un cicle dedicat a aquest període històric,. molt ben presentat pel doctor en història Ramon Arnabat, Els dos darrers cicles han estat un dedicat al segle del 1714 amb motiu de la commemoració del Tricentanari i el que ara s’està projectant va dedicat a cinema i premsa, havent comptat amb una gran presentació del periodista, escriptor i cinèfil Manuel Cuyàs. Tenim un públic diferent i fidelitzat a les projeccions del Teatre Bartrina i a les projeccions de tarda dels cicles dedicats a clàssics. Un darrer apunt voldria dedicar-lo al fet que actualment es van petits fòrums després de les projeccions al Bartrina de les pel·lícules del divendres conduïts per Marcel Banús i Jom Pàmies En conclusió, el cineclub continúa viu.