Jacob 11 de Febrer de 2015
Tots els escrits amb detalls
Tots els escrits amb detalls poc coneguts son molt interessants.
Encapçala el text un quadre d'Antoine Jean Gros, pintor francès que va acompanyar Napoleó fins i tot durant els fets de Madrid. El quadre representa Napoleó a l’any 1796 al Pont d’Ercole).
A Reus i a les nostres contrades, per estudis fets en diferents èpoques, sabem que es coneix el llenguatge popular de la Revolució Francesa. En els seus episodis viscuts i escrits, però, hi ha un altre aspecte que és la veu i el cant del poble i l'exèrcit a través de composicions com les del poeta i dramaturg francès Joseph Marie Blaise Chérnier i música de Nicolas Ëtienne Méhul, amb el titol de Chant du Départ, (cant de la partida) composició del 1794, que era la preferida pel mateix Napoleó, abans que la mateixa Marsellesa. El Chant du Départ era, per als francesos, com una mena de lletra d’una cançó, d’un “cant a la llibertat”. L'autor Chérnier, encara que moderadament, no estava gens d'acord amb el paper de Napoleó com a emperador, i fou per aquest motiu que va renunciar al càrrec d’inspector. Malgrat tot, ell mateix va fer d'inspector de la Universitat i va ajudar als poetes que desprès de la revolució no poguessin viure, a refer-se amb una ajuda econòmica. Per cert que el músic: Joseph Marie Blaise Chérnier, és un dels que havien signat la sentència d’execució de Lluís XVI. En canvi, el músic Méhul sembla que, en el seu passat, era diferent ... En poques línies o veurem.
No seria gens estrany, a la nostra Ciutat, sentir en alguna casa que residia l'exèrcit francès aquella lletra de Chant du Départ (cançó de la partida) i que en part ens deia:
Sourcede vérité qu'outrage l'imposture,
de tout ce qui respire éternel protecteur.
Die de la Liberté. Pare de la nature.
“ La Republique nous appelle
sachons vaincre nous sachons périr
un français doit vivre pour elle
pour elle un français doit mourir “.
M'és difícil d’acceptar que alguna de les cançons emprades per aquell exèrcit fos alguna composició com la de Gabriel Bataille, versat amb acompanyaments de llagut que havia popularitzat aquella composició de Chanson à boire del segle XVII la qual en part deia:
“Diuen que l'aigua fa malbé els camins... brinda brinda, brinda brinda amb els amics... beute aquesta ronda que tornarem a omplir”.
“Qui veut chasser une migraine n'a que boire toujours du bon...”
Aquell compositor de Chant du Départ que us havia esmentat: Méhul, amb Tallien, el bescompte Barras i al que diuen alguns biògrafs “traidor”, fill de Nantes, en Joseph Fouché pocs anys després de la Revolució (1791) s'havien trobat amb Napoleó i amb una sèrie de gent “escapada de la força de la Revolució”. Napoleó llavors cercava el destí de França i el gir de la Revolució era en mans de les armes. Napoleó fou apartat poc abans del 1796 dels seus objectius i per allunyar-lo dels seus partidaris. Curiosament, ell i altres amics en aquell passat recent, poc abans de casar-se, el nou de març de 1796 amb Josefina Rosa Tascher de la Pegerie.
Napoleó amb els seus amics es dedicava a l’exportació de llibres. Dels continguts, inclòs el de la Revolució, ja els devia tenir tots ben llegits i les seves filosofies, principis i altres experiències, no són prou capaces de fer-li veure altre camí que el “poder”. El seu objectiu era el que llavors es viu a Europa. Josep Fouché, el mateix que va votar per executar Lluís XVI, titllat de “criminal”, havia fet destruir esglésies i imatges.. ...fa una pila amb els birrets dels capellans i les tovalles dels altars i hi calen foc... Poc a poc imposarà a França l´abolició de la llibertat d’impremta, a més, Fouché és dels que creu que la gent el que vol, és igualtat i no pas les llibertats. ---s'havia repartit el pa de la guerra mundial---.
Només guaitava la dèria del poder? En l’ocupació napoleònica, per exemple, les joies (algunes robades feia temps del Pilar de Saragossa), penjarien dels colls d’algunes dames dels oficials de l'exèrcit francès. Luciano Bonaparte, germà menor de Napoleó, el que havia estat cònsol a Madrid, estava més aviat oposat a les idees del seu germà. A més, la Constitució de Baiona dit Acte Constitucionel de l'Espany era per al rei Josep Bonaparte com una excusa donat que deia:
La religión catolica apostolica y romana y en todas las posiciones españolas será la religión del Rey José I. La Revolució francesa en queda al marge i a Espanya, de moment, se li dóna un estatut de Baiona adaptat a la creu i la espasa.
