Tenir garantit el dret a l’habitatge és una de les principals condicions perquè totes les persones puguem viure amb dignitat. Tant la Declaració dels Drets Humans de l’any 1948, com la Constitució espanyola reconeixen aquest dret. Per la seva banda, l’Estatut de Catalunya també estableix que les persones que no tenen recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne i dicta que les administracions han de promoure les condicions i establir les normes perquè aquest dret sigui efectiu. De debò és un dret efectiu? No, no ho és, perquè no tothom el té garantit. No tothom pot accedir a un habitatge digne.
En parlem molt, això sí, però els grans discursos no serveixen de res si darrere no hi ha accions efectives. Com pot ser que, 72 anys després d’aquella declaració de l’ONU, hi hagi famílies desnonades perquè no poden pagar el lloguer de la seva casa; d’altres que no poden fer front a les factures de l’aigua, gas o electricitat, o joves que no es poden emancipar perquè el seu salari és inferior al preu del lloguer o de la quota de la hipoteca. A casa nostra, no cal anar massa lluny.
Aquest mateix estiu hem estat testimonis de diversos casos que posen els pèls de punta. L’Ajuntament va tallar el subministrament d’aigua corrent a una casa ocupada i amb menors d’edat vivint-hi. També hi va haver mobilitzacions per aturar el desnonament de dues famílies sense ingressos i amb criatures petites. I aquests casos no són aïllats. Hi ha una gran nombre de persones que es troben en situació de vulnerabilitat a la ciutat i en unes condicions d’habitabilitat infrahumanes.
I la crisi de la Covid-19 ha augmentat, encara més, la vulnerabilitat de moltes famílies que necessiten un govern al seu costat, un govern que tingui capacitat de donar resposta a aquestes persones i garantir-los un habitatge digne. Perquè el dret a l’habitatge digne no significa tenir un sostre sota el qual dormir. Vol dir disposar de l’espai suficient per al nombre de persones que integren la família, que garanteixi uns mínims de comoditat i intimitat (una habitació d’un hostal o un pis compartit per diverses famílies no és la solució); vol dir disposar dels subministraments bàsics perquè es puguin dutxar i amb aigua calenta, cuinar, encendre la llum, no passar fred...
També significa que l’habitatge estigui en un entorn que disposi dels serveis mínims com clavegueram, recollida de la brossa i neteja viària, i equipaments, com ara una escola o un centre sanitari. I, a més, que el cost per accedir a aquest habitatge sigui assumible, és a dir, que no costi més d’una tercera part dels ingressos mensuals de la llar, per tal que no haver de viure amb l’amenaça constant d’un desnonament. La necessitat d’una bona política pública d’habitatge que garanteixi l’accés a una vivenda digna al jovent i als col·lectius més desfavorits és una autèntica emergència social. I la solució passa per la protecció del dret a l’habitatge i per disposar d’un parc suficient de pisos de lloguer social.
El govern socialista de Pedro Sánchez treballa en aquesta direcció i amb més intensitat des de l’esclat de la pandèmia i ja ha anunciat que continuarà per aquesta via, amb la revisió del Plan Estatal de Vivienda, el Plan 20.000 i la futura Ley del derecho a la vivienda. En aquesta mateixa línia, demanem al nostre ajuntament que actuï. Que d’una vegada es posi al costat de les persones. Que faci un control exhaustiu de les condicions en què viuen moltes famílies en situació de vulnerabilitat i els doni resposta. El panorama és molt greu i, en bona part, provocat per la inacció per ampliar el parc municipal d’habitatge social.
En nou anys de govern de JuntsXCat, ERC i Ara Reus, no s’ha construït cap pis social. Durant la campanya electoral, l’alcalde Pellicer en va prometre 1.000. Quan pensa començar? Posi’s les piles, reaccioni i treballi perquè el dret a un habitatge a la ciutat sigui un dret real.
Si no hi ha accions efectives i immediates, el seu discurs s’haurà quedat en un simple bla, bla, bla.
Ana Martínez és regidora del PSC a l’Ajuntament de Reus.
