Dimarts, 24 de Novembre de 2020

Un octubre ple de commemoracions: i ara què?

Som d'una terra en la qual, malauradament, des del punt de vista històric i de reivindicació nacional, les dates a recordar des del 1714 són de lluita, sacrifici i derrotes de la seva gent en la defensa i consecució dels seus drets, sense que hagués servit el fet que fins aleshores, la història de Catalunya fos d'un país independent que comença amb Guifré el Pilós a finals del segle IX com primer comte independent de Barcelona i durant nou segles (fins al segle XVIII) gaudis d'un govern propi. La commemoració dels fets de l'onze de setembre, que es va poder recuperar l'any 1886 amb una missa a l'església de Sta. Maria del Mar, tot i les dificultats de l'època, sorgeix de la necessitat d'un poble per manifestar la seva voluntat de recuperar els seus drets i la seva independència.

La història però, es va fent dia a dia i en els darrers tres anys s'han produït una sèrie de situacions que fan que la dinàmica de les commemoracions s'hagi accelerat i, segurament per les casualitats de la vida, quasi totes s'han centrat en el mes d'octubre. Des del referèndum del dia 1, o l'empresonament el dia 16 dels dirigents d'entitats socials, la posterior proclamació i suspensió de la República de Catalunya el dia 27, són fets d'ara fa tres anys. També la sentència del procés, amb la condemna, càstig o venjança política del dia 14 i les consegüents manifestacions a la plaça Urquinaona dels dies següents, o la manifestació del Tsunami democràtic a l'aeroport, succeïts tots fa un any. Sense oblidar que el dia 15 d'aquest mes fa 80 anys que varen afusellar el President de la Generalitat Lluis Companys. Són fets que es tenen molt presents en la memòria col·lectiva. 

La suma, quasi podríem dir l'acumulació d'esdeveniments, tenen tots un element en comú: la implicació i participació activa d'una part important de la ciutadania i també dels dirigents polítics i socials d'aleshores, en accions dirigides a obtenir la independència. Això fa que ara, aquesta mateixa gent que varen viure la repressió (que encara es manté en un important nombre de persones) i varen veure com les seves il·lusions, les seves esperances i confiança dipositada en el govern de la Generalitat es veien esberlades per una acció de repressió del govern central, encara que puguin seguir tenint la mateixa voluntat, les mateixes ganes i il·lusió per assolir aquell objectiu que es va veure tan a prop fa tres anys, es pregunten a ells mateixos, però també és una pregunta que traslladen cada vegada que poden als representants polítics que diuen defensar-ho: "I ara què?"

Pregunta que té respostes molt diverses per part dels representants dels partits polítics i podríem dir que àmpliament plenes d'eufemismes i d'ambigüitats. Dir per part d'ERC al mateix temps dues coses, que la taula de negociació és la base per poder avançar (recordem que tret d'un primer conat de reunió, ara fa 9 mesos, no s'ha establer mai més) i al mateix temps afirmar que la desobediència civil sempre és una opció prevista. Parlar d'independència com si fos un gest proper i actuar amb previsió de ser un objectiu a llarg termini, porta a una certa contradicció. O la proposta de JxCat de fer una confrontació intel·ligent, expressió que realment és molt suggerent, però que tampoc se sap quin és realment el seu contingut i abast, més enllà de la important lluita als tribunals europeus perquè es reconeguin que les actuacions sofertes per tots els represaliats, ho han estat al marge del dret europeu. I el tercer en discòrdia, la CUP, que per altra banda segueix amb l'ànima dividida, entre ser anti sistema o sumar-se definitivament a l'objectiu de la independència. Ja ho deia l'apòstol Mateo "no es pot servir a dos senyors".

Per altra banda, sembla haver-hi una creença entre partits polítics de caràcter catalanista com ara el Pdcat o el PNC (tot i que amb esperit autonomista a l'estil de CiU, d'on, de fet, provenen) que embolcallar-se amb la bandera de l'independentisme encara que sigui d'una manera tangencial i ambigua, els pot fer guanyar vots, posant en certa manera de manifest l'amplitud i transversalitat d'aquest votant.

És en aquest escenari que sorgeixen tot d'ofertes alhora, com si del mercat de Calaf es tractés i que amb el seu rebombori, el missatge propi de cada partit quedi, com semblen voler, mig confós i amb l'esperança que els fidels a les sigles de cada grup facin una lectura que els hi pugui fer guanyar vots. De fet, no ho oblidem, sempre ha estat i és el primer objectiu dels partits polítics, guanyar vots i assolir el poder. Caldria recordar, i precisament en aquestes dates és encara més rellevant, al President Companys quan va dir: "La història ens jutjarà en la nostra intenció".

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

José Antonio  20 d'Octubre de 2020

Imagine...

Decir que Cataluña en la Edad Media era un país independiente es una aberración histórica. Exístían diversos condados con mayor o menor autonomía pero nada que pueda compararse a lo que hoy entendemos por país o estado. Se comienza con estos disparates y se acaba concluyendo que Santa Teresa era catalana (Ins. Nova Historia).