Sempre ens quedarà el Sardinero

Confirmat el dictamen del jutge per dissoldre la SAE del CF Reus Deportiu, l'exercici de nostàlgia es converteix en l'improvisat (i qui sap si eficaç) antídot contra la tristesa i la ràbia que en aquest moment devem sentir no pocs aficionats roig-i-negres. Fa ben bé un parell d'hores que penso en els diumenges a l'estadi, amb mon pare, en què poc a poc vaig anar forjant l'estima pels colors i per l'escut. 

Penso en l'adolescència i aquell ascens a la Segona B l'estiu de 2002, amb el debut a l'estadi amb remuntada inclosa contra el Sabadell (3-1), i en el triomf al derbi la nit de Reis de 2003 contra el Nàstic gràcies al golàs de Félix Prieto, i en els anys que van venir després, en què el CF Reus va ser un equip ascensor entre categories. Penso en Natxo González, en Santi Castillejo i en l'enyorat Emili Vicente, i en la il·lusió que sentia un cop trobava seient i em mirava l'ambient a l'estadi abans que comencés a rodar la pilota. 

I penso en els diumenges en què l'equip jugava fora i seguia des d'on fos les transmissions de Punt 6 Ràdio, i en com els clavava la tabarra als companys de classe, a Barcelona, tot explicant-los si anàvem bé o malament a la classificació i si aquell any pujaríem o no. I penso en la sensació que vaig tenir quan es va fer pública l'arribada de Joan Oliver, ja cèlebre en aquell moment per la seva fosca etapa a 'TV3' o per l'espionatge a jugadors i altres de l'entorn del Barça. 

I penso en la felicitat que vaig sentir quan em vaig poder incorporar a les transmissions dels partits del meu CF Reus a LANOVA Ràdio i Reusdigital.cat, amb els 'Jordis' Benavent i Garcia, i en el primer desplaçament en solitari, a Alcoi, per narrar un partit en què ens en van clavar 3 , i penso en aquell gol de Vítor Silva contra l'Olot que va valdre el passi a un 'play-off'. I sí, clar, penso en el triomf de Lliga a Cornellà, i en la passejada a Santader, quan el club va albirar en l'horitzó una ocasió única per convertir-se en un referent del futbol del país. 

I penso en el debut a Segona A, i en el crit que vaig fer quan Alberto Benito va firmar una bella obra d'art gairebé des del seu propi camp, i les victòries contra el Nàstic, i en les visites del Rayo Vallecano, l'Sporting de Gijón, el Real Valladolid o el Real Zaragoza, entre altres. Potser sí, que vam ser uns innocents per creure'ns que podríem tenir un lloc a l'elit. Però és que si parlem només de futbol, sí, el lloc ens el vam merèixer. El problema ha estat un altre. Ha estat qui ens va fer créixer, que ens ha destruït. Sense miraments, sense mirar enrere. Sense conseqüències, per ara. 

Ens han pres els diumenges a l'estadi, però no pas els records dels vells (i bells) temps. Sempre ens quedarà el Sardinero.