Avançant-me a les nombroses lectures que sempre tradicionalment propicia l’arribada de Sant Jordi, el passat cap de setmana vaig devorar ‘La casa de Rose Warren’, la darrera novel·la de la prolífica Maria Lluïsa Amorós. Emmarcada a través de les tràgiques peripècies d’uns personatges amb segell reusenc a l’Europa que viu la Guerra Civil i la II Guerra Mundial, la nova obra de l’autora mostra la connexió íntima d’aquests dos conflictes bèl·lics que van marcar el segle XX i que tan presents es troben encara en la memòria col·lectiva. Una presència que aquesta mateixa setmana va invocar la col·locació d’una placa en memòria de les víctimes dels bombardejos de 1938 a una plaça tan cèntrica –i central en l’univers de la nissaga literària Amorós- com és la de Prim.
Mitjançant la història de l’Aurora, una reusenca desimbolta que després del dolç somni dels darrers anys vint es desperta al drama de la guerra juntament amb la seva família, Maria Lluïsa Amorós ens presenta una recreació fidel d’aquell Reus on les entitats polítiques i socials aixoplugaven tants anhels i on moltes dones van aprendre a trencar amb els vells estereotips en qüestions com la vestimenta, l’amor o la participació política. No tot, però, van ser canvis com ho demostren la permanència de la família nuclear enmig del conflicte i el fil de supervivència que van representar els masos com a escapatòria als atacs de les forces que donaven suport aeri a Franco.
En una curta transició, les idees de “llibertat” i “esperança” començaran a desaparèixer en una ciutat castigada física i moralment pels bombardejos, la gana i la marxa dels joves idealistes cap al front. Un front on més que batallar contra l’adversari es guerreja contra el propi enemic interior o contra els tòpics que et poden convertir en un assassí despietat i sense escrúpols.
Amb intel·ligència i veracitat, Amorós retrata els anys de patiment de les famílies de Reus que conduiren inexorablement cap a la pèrdua de la guerra i la consolidació d’un nou règim ple de foscor que anticipa una guerra europea igualment cruel i devastadora. Tots ells episodis relatats en base a una rigorosa documentació ben teixida en la trama literària. Cal avaluar com un gran encert de l’obra el fet que l’escriptora defugi cap mena de maniqueisme en descriure els motius que van portar a molts joves a alinear-se amb un bàndol o un altre. Quan no va ser, a cops, una qüestió de simple atzar. Gràcies a l’episodi del desertor, el que s’intueix és que la decència -o la manca d’ella- va estar repartida en mil indrets a vegades en contra dels propis interessos personals. Vet aquí una lliçó interessant per les noves generacions.
Relligant una ficció que –dissortadament- és més verídica del que es podria pensar a primer cop d’ull, Amorós ens transporta de la derrota republicana als camps d’Argelers, i de la maternitat d’Elna a Londres i Hook sense oblidar una terrible cita amb el camp d’Auschwitz. Un periple on la mort i el despertar d’una nova vida es donen la mà i on qui millor sap escoltar és aquell que, teòricament, pateix problemes de relació amb el seu entorn. Una metàfora pels que delimiten fronteres insalvables entre els éssers humans.
En resum, el viatge al que ens convida l’autora és aquell que fan tots els que han sobreviscut a qualsevol experiència bèl·lica, unes persones que, lamentablement, no sempre tenen l’oportunitat de recomençar de nou lluny de la guerra. En aquest periple literari, els passos de l’Aurora es transfiguren en els de la Rose Warren, una dona que tampoc ha restat incòlume davant la pèrdua però que representa a totes aquelles que fan possible la vida. I la pau.
