La conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva a Brussel·les ha tingut, entre altres virtuts, la d'evidenciar el gran nerviosisme que l'Estat espanyol té pel que està passant. La carta que Esteban González Pons va enviar a tots els altres diputats del PP pregant-los “com a amic” que no anaren a la xerrada és antològica. L'argument no pot ser més antipolític: sóc amic teu, si us plau fes-me cas. No pot ser més antipolític i deixa ben a les clares la situació en què el govern espanyol es troba. Haver d'invocar l'amistat personal per a frenar l'assistència a una conferència vol dir que tens molt poca confiança en els teus propis arguments.
Aquesta mateixa setmana un destacat periodista conservador espanyol afirmava l'existència d'un document intern del CNI lliurat a Mariano Rajoy en el qual els serveis secrets espanyols sembla ser que advertirien el primer ministre en el sentit que Catalunya està guanyant molts punts en l'agenda de diversos països europeus. S'hi parlava que s'ha “obert una bretxa en la solidaritat europea cap a Espanya” que el govern espanyol mai no havia previst i s'hi indicaven estats concrets que mantenen posicions que des de Madrid es veuen com a massa pròximes a l'independentisme català.
De tot plegat hem de deduir que, finalment, s'han posat nerviosos. O, per a ser més exactes, que finalment han deixat que els seus nervis siguen visibles. És un senyal nou i per això mateix interessant. Revelador. El temps en què rebutjaven de forma displicent fins i tot parlar-ne o en què asseguraven que els catalans simplement vagaríem per l'espai sideral, han passat a millor vida, forçat per la realitat. I ara hauran de fer front a un escenari que no sé si no el volien o no se l'imaginaven però que en qualsevol cas ja és ben real.
