Amb cada situació que es converteix en notícia, com el petó de Rubiales, secundant, criticant i penalitzant ja hem fet els deures encara que el tema continua vigent i amb més seqüeles que una sèrie turca. Recorden la notícia pel to masclista usat en un xat privat, en referir-se a unes noies universitàries? Va aparèixer el rector del centre per a amonestar als tertulians virtuals, nois és clar, i mostrar el respecte a les dones. Per a més contundència, els estudiants van ser expedientats. Mariló Montero, va aprofitar el tema candent per queixar-se altra vegada de Pablo Iglesias que encara no li havia demanat perdó en escriure en un altre xat privat que "l'assotaria fins que sagnés". Malament, per la violència verbal, indiscreció i manca de lleialtat entre col·legues, però no era un discurs polític ni una classe oberta. Se'n diu intimitat.
El llançament de calúmnies, vil tafaneria de sempre, es practica en el bar, a casa, el passadís de l'institut i al celobert. La diferència és que l'escrit, queda. Pot ser que comentar fent ús de la llibertat d'expressió que no està subjecta a educació o forma, no sigui la conducta pròpia d'universitaris que van per a mestres i polítics que se n'han pujat a la parra en un entorn que creien segur, de crítica mordaç i humorística. Teclejar és menys tangible, igual que és menys dolorós pagar amb la targeta visa que amb efectiu.
Les mamàs de primària i de secundària en els seus grups de whatsapp, també s'afluixen la boca en confiança parlant del papà separat que està per sucar-hi pa, el professor potent que fa caure la patata a terra, el cul d'aquell divorciat que va amb moto i aquest morbós que si l'agarra l'espatarra. Això és igualtat.
Hi ha converses de dones a la cafeteria; d'esbarjo escolar, d'oficina i de supermercat on el nivell d'assetjament i enderrocament entre elles mateixes va parell al masclisme; aquella cel·lulítica, la grossa, la setciències, la bandarra... A això com ho anomenen?, i, com es desaprèn? Tota aquesta artilleria verbal de les dones, 'sororitat zero', no és censurable ni punible per a aquests perennes ofesos i defensors de la correcció unilateral. Ningú els obrirà un expedient de mala mare, cap o companya. Quines distraccions, les del patriarcat protector i les femi nazis que tot el controlen.
No veig tants micromasclismes ni fantasmes 'machirulos' a tort i a dret, com els veu aquesta confraria ideològica d'Irene Montero i Pilar Alegría, que va guanyant adeptes convençudes que els homes són responsables de tots els nostres mals. Insisteixen que la solució és proporcionar educació sexual i d'igualtat, contra el masclisme. A veure, si ho publiquen sense pudor a 'First Dates' a l'hora del sopar familiar: "Tu... estàs ben dotat?, és que m'agrada marranejar". "Cerco els dolentots i necessito cardar tres vegades al dia". Visca tu! Solucionat, de pas, això de l'educació sexual.
Si aquest tipus de conversa, entre gent afí, ha de ser notícia i motiu de sanció som guiats pel maternalisme i la condescendència institucional. És que ja no hi som al parvulari! Les grolleries —el que cadascú entengui com a tals adherint-se a la metàfora o la broma mal interpretada— no s'acaben amb carnets per punts de les bones maneres. Es tracta d'aguantar la impertinència diària totalment prescindible o acceptar que s'implanti l'espionatge legal, aferrar-se a l'estoïcisme, dosar la repugnància de sempre i que es canonitzi a tota aquella, i aquell, que mai va tirar una pedra maldestra i ofensiva, contra una altra persona. No és broma.
Per a anar d'acord amb aquesta manera col·loquial: "Com ens posa, una gresca de gènere". Quina hipocresia, la doble moral contra la prosa de barriada i de portes endins de casa, cap a unes poques noies que ni s'haurien assabentat (que no justifico ni aprovo) quan centenars de persones es queden absolutament soles, avergonyides, per homes i dones, en públic. Tothom riu la gràcia als assetjadors de grau màster, líders o gent popular socialment els hi diuen, i ningú fa res.
Carolina Figueras és creadora d'espectacles, coreògrafa i directora artística.
