La insistència de les àvies i avis per la llibertat, el seu pas lent però constant, suau però valent, la seva mirada amb la dignitat d'un poble tatuada a la retina, el seu posat humil per la saviesa dels anys viscuts. Com descriu la cançó, tot ben farcit de núvols blancs, places i carrers, amb la tremolor de la vellesa molt ben portada, una vellesa que ens ha enlairat tan amunt que mai no estarem prou agraïts. Perquè la insistència rutinària i pacifica ha fet que no oblidem res de tot plegat, que no normalitzem res, tot ben embolicat d'aquest sistema corrupte i maquiavèl·lic, que ens distreu de la realitat i ens fa viure en una altra dimensió, com si tot el que estigués passant fos d'allò més normal.
Aquests darrers dos anys, les àvies i avis ens han fet viure en el record present. La seva acció ha estat determinant en tot plegat, no han deixat que ens adormim, que ens resignem, i s'han fet presents amb els seus crits de llibertat i independència. S'han fet tan presents que han tornat valors que crèiem extingits, i és que el respecte per la gent gran, per la seva saviesa i experiència, torna a ser un referent per a totes. Collons, quin orgull de persones!
I aquests valors ara es veuen reflectits en les persones més joves de la revolta. Àvia, si veiessis el que està passant, com patiries, i com ens trucaries cada dia per saber com estem. Àvia, si ens veiessis, si veiessis les places i els carrers plenes de joves, dones i homes, que s'han fet grans de cop, s'han fet grans en una setmana tot i la seva pell tendra, tot i la seva mirada innocent, tot i les seves mans poc treballades. Que hi ha infiltrats? Clar, com sempre i com en totes les manifestacions. Que vénen gent de fora? També. Que potser fins i tot hi ha turisme de barricada? Doncs potser sí.
Però el gruix, el gruix són elles i ells, persones que han crescut amb el somriure i les flors com a símbols per lluitar contra allò que els retalla drets i llibertats. Perquè la finalitat és la independència, sí, però durant el trajecte els matisos han sorgit, i contra aquests matisos s'han revelat, i han dit prou, i volen fer recular el monstre, al drac, a les ombres. Saben que amb el somriure i les flors no n'hi ha prou. A Catalunya no defensem pas la violència ni els violents, però han vist que aixecar les mans no serveix de res. Que posar urnes per votar no serveix. Que demostrar que som gent de pau no serveix.
Davant de tot això, l'estat espanyol no ha sabut jugar la partida, i el govern català tampoc. I ara, totes aquelles persones de jove edat que no estan influenciades per corrents, símbols, tradicions, i partidismes, estan fent el que els surt del cor. Quina meravella, la poesia de fer quelcom nou. L'única manera és aquesta, des d'un punt de vista més estèril com el seu, amb la sinceritat novella davant la primera revolta que construeix el seu demà.
I les mares, amb el cor encongit i el nus a la gola, amb el patiment a la mirada i el sospir de l'angoixa. Que valentes, les nostres mares, que saben que la seva resignació és la millor de les valenties, quan els fills són al carrer. A Catalunya, les persones no som violentes. Tots ho sabem. Almenys, la gran majoria. I el que ara passa és que el futur de la república s'està construint des de la sinceritat més pura. Cuidem-los perquè ens han demostrat que ja són millor que nosaltres, malgrat les trinxeres. I quan la revolta és sincera, l'estat opressor començar a tenir problemes, i el mal govern també.
El millor de tot, però, és que el somriure continua ben present en tot plegat, i per les flors no patiu, que en tornaran a créixer. Hem de seguir sent persones pacífiques i, amb la contradicció als llavis, també penso que no hem de deixar el jovent desemparat. Ho repeteixo, ja són millor que nosaltres. I això sí que és tenir futur.
