El Grand Palais de París acull fins al 15 de gener l'exposició Hergé, el creador de Tintín que, tot i l'èxit del seu personatge, va estar a punt d'engegar-ho tot a dida dues vegades, la primera quan va rebre acusacions de col·laboració passiva amb el nazisme pel seu treball al diari Le Soir, controlat pels alemanys. La segona, menys coneguda, és la que explica aquesta mostra: a començaments dels seixanta, decideix abandonar les seves aventures de línia clara i dedicar-se a l'art abstracte. L'exposició presenta els quadres que va pintar, inspirats en Miró, Poliakoff o Klee, però també les seves incursions al món de la publicitat, el material del seu dia a dia i fins i tot els dibuixos de Totor, un precursor de Tintín. Però el comissari també mostra peces com un ídol precolombí que va servir d'inspiració a la figura que apareix a L'orella escapçada.
Hergé va acceptar que no podia combinar pintura i còmic i es va resignar a tornar a l'amor/odi vers el seu personatge. A la inacabada Tintín i l'art alfa hi ha precisament una part del seu amor cap a les avantguardes i on el protagonista és a punt de morir convertit en una de les cèlebres compressions de Baldaccini. El missatge subliminal era clar, l'art intentava matar el còmic però no ho aconseguia.
De fet aquests paral·lelismes entre la vida i els seus àlbums queden molt clars en un llibre altament recomanable, Tintín. El somni i la realitat, de Michael Farr, que va publicar Zendrera en traducció d'Albert Jané. És un treball magnífic que rastreja els arxius de Remi i posa de manifest els lligams estrets entre realitat i ficció. Des de fotografies aparegudes a la premsa que es converteixen en vinyetes quasi iguals a noves tecnologies com cotxes, tancs, avions o vaixells que traspassava a les seves aventures amb una precisió envejable. Al Capone hi apareix amb el seu nom real, però també hi apareixen edificis com l'estació del Nerd de Brussel·les o el Chaning Building de Chicago i fins i tot els famosos Dupont i Dupont, que són dos policies reals extrets d'una fotografia de la portada del diari Le Miroir. La mirada precisa d'Hergé i aquesta permeabilitat entre la realitat i la ficció, es posa de manifest en tota mena de detalls. Mobles com les cadires de la Bauhaus, el ceptre polonès que va inspirar el d'Ottokar, una mòmia Parakas del Perú o fins i tot l'ampolla de whisky Haig que li ofereixen al capità Haddock. Un meravellós exercici de precisió que converteix la lectura d'aquest llibre magnífic en un passeig viu i documentat per la realitat periodística i social de la seva època.
és possible que si Hergé fos viu, gaudís força fent passar el seu periodista estrella per la política espanyola i catalana. Segur que trobaria moltes zones d'ombra i li acabarien sortint molts malvats i pocs herois.
Jordi Cervera és escriptor i periodista.
