Vostè què prefereix?

És possible que ens estem acostant al moment en què cada persona que viu a Catalunya pugui expressar a les urnes el que prefereix, per on vol i cap on vol que vagi el seu país. Qui senti que Catalunya és un país, clar. Això hauria de poder-se fer amb tota normalitat, sense pressions ni prohibicions, civilitzadament i pacíficament, i tots en disposició d'acceptar el resultat, sigui el que sigui, només faltaria.

Ningú pot negar l'evidència que després de la sentència de l'Estatut, el 2010, als carrers de Catalunya es respira diferent. I tot el que ha arribat i ha passat des de llavors no ha fet més que anar alimentant les manifestacions, que s'han reproduït any rere any, en contra d'un Estat que ens ofega i coarta la nostra existència i el nostre desenvolupament com a comunitat, dintre o fora d'España.

Un govern que l'únic que pretén i vol és diluir els catalans dintre d'un Estat, enrocat, castellà-centralista, uniforme, i que la identitat pròpia es quedi penjada darrere la porta un cop es surti de casa.

Ja no queden arguments per explicar el que molt bona part de gent sent i les excuses per defugir-ne s'estan esgotant. Les raons per estar a favor o en contra de la independència de Catalunya són totes ben legítimes, principalment perquè sorgeixen del sentiment, que sempre ha d'estar protegit d'intromissions intencionades, o malintencionades, que pugui rebre. Finalment, cadascú sap molt bé quin és el seu sentiment.

Qui s'excusa en què primer s'ha de netejar la porqueria a casa és aspirar a un immaculat país totalment impossible, i el que vol realment és una altra cosa. És clar que també hi haurà les xacres que adquireix i arrossega la humanitat, el que es tracta és d'actuar-hi d'una altra manera de la qual, per ara i tant, estem sotmesos.

Pretendre que en un hipotètic nou país no hi hagin corruptes, corruptors o corruptibles, conformats o disconformes, pacífics o violents, és voler negar l'existència de gent de dretes, d'esquerres, o abstencionistes -per efecte o per defecte-. No és més que voler tancar els ulls a una realitat amb la qual s'ha de conviure, és l'actitud en vers ella la que s'ha de canviar. No es pot evitar, ni privar la llibertat de pensament, d'acció i de fet. Allà cadascú amb la seva postura a la vida i amb les seves conseqüències, si n'hi ha. En tot cas, finalment hi ha d'haver la llei i la justícia que, dit de pas, també es podrien netejar la cara perquè la seva percepció fos més equànime, fiable i respectable.