Una distopia moral que es va endur el Crexells

A casa nostra hi ha pocs premis a obra publicada, un dels que gaudeix de més prestigi és el Crexells, dotat amb 6.000 euros, que concedeix l'Ateneu Barcelonès i que en la seva edició més recent va anar a parar a 'L'edat dels vius', de Mar Bosch publicada per Univers.

 

És una novel·la curiosa, singular que se situa l'any 2406 en un món que ha aconseguit abolir la vellesa i concentrar-se en un únic precepte, mantenir-se jove en una societat utòpica i teòricament feliç. Però, ves per on, una extinció inesperada liquida aquest univers fantàstic i una única supervivent, Elisa Neri, s'aventura, amb la companyia d'una rata que li serveix d'interlocutora, en un viatge al límit, mar enllà que no sap si la portarà a la mort o li permetrà localitzar algun altre supervivent.

 

Sigui com sigui, el viatge es converteix en una reflexió, carregada de records, de dubtes, de nostàlgia, de pensaments que van sorgint de manera inconnexa però ajuden a teixir el món que ha deixat enrere, amb aquesta dicotomia enfrontada entre la vellesa i la joventut perenne. 

 

La novel·la amaga una elegia a la vida i al passat, a tot allò que ens ha precedit i ens ha convertit en el que som, amb les seves llums i les seves ombres, podent en valor els perills d'alterar l'ordre de les coses i reivindicant en certa manera el punt d'on venim. 

Tot allò que la protagonista coneixia ha desaparegut però l'aventura que emprèn amb la companyia involuntària de la rata, la portarà a un lloc que li farà reconsiderar tot el representa el món utòpic que ha deixat i, qui sap, potser valorar altres opcions igual o més singulars.

 

Mar Bosch ret un discret homenatge a autors com Pere Calders o Manuel de Pedrolo i aconsegueix una cosa gens fàcil, aplicar sentit de l'humor, ironia i una mirada lúdica a una història que amaga un rerefons moral, una reflexió lúcida sobre el món que hem deixat enrere, el que estem vivint i el que probablement deixarem com a llegat de futur i aquí és precisament on rau la potència de la història, en aquesta capacitat de resultar un cant a la memòria, a l'herència dels ancestres més enllà de les necessitats més o menys urgents que planteja la vida.