Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus, de 1979-2013 (X)

D'ençà de les primeres eleccions municipals fins a data d'avui, vint-i-sis dones diferents s'han assegut a l'escó del plenari municipal de Reus, una xifra equiparable a la d'altres municipis catalans en aquest mateix període de temps. Parlant en termes estrictament numèrics, es pot dir que l'evolució ha estat important: només dues dones van ser regidores, Maria Tarragó Artells i Assumpció Cuadrada Ornosa, en el primer mandat municipal (1979-83) mentre que a l'actual (2011-15) en són dotze, tenint presència en gairebé tots els grups municipals.

No només la participació política femenina en aquesta institució municipal ha canviat molt en aquests anys de democràcia municipal; la ciutat i algunes de les qüestions que preocupen la ciutadania també ho han fet d'acord amb un món molt més globalitzat i competitiu en el qual la pròpia memòria col·lectiva corre el risc de naufragar.

Per aquest motiu, la sèrie de reportatges Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus (1979-2013) pretén recuperar la majoria de veus possibles d'aquelles protagonistes en femení que un dia decidiren dedicar-se a fer política al seu poble i buscar respostes a les necessitats dels seus convilatans.

L’ajuntament més femení (1995-1999)

Si bé el quart mandat municipal (1991-95) es va caracteritzar per la incomprensible reculada de la participació política femenina al consistori reusenc,  les noves eleccions municipals de 1995 van significar un punt d’inflexió importantíssim en aquesta matèria. D’entrada, les xifres parlen per si soles. Mentre que en el mandat anterior només dos regidores -les socialistes Misericòrdia Vallès i Lídia Martorell- es van seure en els escons municipals, els sufragis del 95 van permetre que la ciutadania escollís set dones a les llistes dels partits.

Un canvi que, per exemple, va destacar el periodista, recentment traspassat, Rafel Villa que definia el nou ajuntament com el “més femení” (Diari de Tarragona, 25/06/1995). El mateix periodista també opinava que la nova “situació reflectia un canvi en l’opinió dels partits cap a la dona”. Certament, la transcendència venia determinada no només per la xifra absoluta sinó també perquè totes les formacions polítiques, sense excepció, van incorporar dones en lloc de sortida de les seves candidatures i això va possibilitar la seva elecció.

Pel que fa als partits majoritaris, les transformacions van anar més enllà del canvi de xip respecte la presència femenina. El PSC, que encapçalaria Josep Abelló per darrera vegada, va renovar la seva llista en profunditat. Entre les modificacions, cal destacar la inclusió d’un independent, Josep Galofre, com a número 2 i l’ascens al número 3 d’un regidor crític com Eduard Ortiz. Les aleshores ja veteranes regidores Misericòrdia Vallès i Lídia Martorell van mantenir el seu pes al partit tal i com ho demostra que ocupessin llocs de rellevància, el  número 5 i 9 respectivament.

A nivell de cartipàs municipal, les responsabilitats de Vallès es traduirien en la continuïtat com a responsable de Serveis al Ciutadà que incloïa competències en salut pública, ensenyament i medi ambient mentre que Martorell s’encarregaria de temes relacionats amb Alcadia com ara els Special Olympics. Pel que fa a la nova cara femenina en els bancs socialistes, Abelló va incorporar a l’equip a Pilar López, número set, que intentava ser un revulsiu en matèria de serveis socials i una temptativa de visibilitzar les actuacions municipals en aquesta matèria.

Col·laboració entre dones

L’exregidora Pilar López explica avui que la confluència per primera vegada d’un grup important de dones dels diferents partits va significar “una complicitat i una col·laboració enorme” entre elles i afirma que “hi va haver una entesa total i absoluta” en el debat dels temes importants més enllà de les lògiques discrepàncies entre formacions. A excepció de Martorell, sis de les set regidores coincidien en la mateixa comissió informativa, fet que permetia, segons López, una informació i un debat extens i la gestació de consensos en temes importants.

De la seva banda, l’eterna renovació del cap de llista de CiU es va tornar a complir. En aquest cas, l’encarregat d’encapçalar la candidatura va ser un independent, Tomàs Barberà, que per primer cop va disputar la vara de l’alcalde a Abelló. El lema de la campanya convergent era ‘El Reus que volem’. La primera dona situada a la llista ocupava el lloc número 5, Teresa Piquer, la qual s’encarregaria de la promoció de la llengua després del pacte de govern que van signar inicialment entre el PSC i CiU. Abans que s’esgotés el mandat municipal, però, Piquer plantejaria la seva renúncia al càrrec, el març de 1997. La següent companya de Piquer a la llista,  Maria del Carme Bernal, ocupava ja el número 12, fet que no permetria que el grup municipal convergent acabés incorporant cap altra dona després de la dimissió de Piquer.

Un fet similar respecte la baixa avançada de Piquer és el que va acabar succeint a la llista d’IC-EV que havia recuperat la presència institucional després del daltabaix de la darrera candidatura de Rosa Just, el 1991. Semiòticament, la campanya dels Verds jugava amb la dualitat d’Antoni Oliach i Rosa Tort, la número 2, que va ser també escollida. Tot i així, abans que finalitzés el mandat municipal Tort va abandonar l’escó municipal deixant pas al número 3, Daniel Pi.

Paradoxalment, el mandat 1995-97 va ser el primer en què dues formacions situades a l’extrem ideològic com el PP i ERC van incorporar una regidora a les seves files. Pel que fa als populars, la seva primera regidora va ser una jove Yvonne Figueras que ocupava el número 3 de la candidatura i que tindria una presència al consistori reusenc durant dos mandats.

Per últim, l’ERC encapçalada per Ernest Benach també va significar l’arribada d’Empar Pont a la política municipal local, una de les dones que ha tingut una trajectòria política més longeva i diversa en el consistori reusenc. En el moment en què Pont s’implica amb el partit republicà, el nombre de dones era “escàs tant a nivell local com nacional” deixant de banda noms com el de Marta Cid, per exemple.

Al respecte de la presència femenina en el partit, Pont explica que a les reunions polítiques locals d’aquell moment “hi havia un munt d’homes” i, pràcticament, només ella com a dona jove. A nivell personal, la seva incorporació al projecte polític liderat per Benach va venir motivat pel seu interès en poder aportar al món de l’educació en el qual ja tenia responsabilitats importants com a directora de l’Institut Salvador Vilaseca, edifici que en aquells moments requeria una rehabilitació urgent sobre la qual Pont no aconseguia que l’ajuntament s’acabés d’implicar. Al respecte de la seva tria com a candidata republicana, assenyala que dos anys abans de les eleccions de 1995, ERC va començar a buscar un perfil de “dona implicada en la societat civil”. 

A nivell de gestió, una novetat important del mandat municipal va ser que tots els grups municipals tenien presència a la comissió de govern. A més, excepte ICV-EV, que va declinar l’oferta, els partits de l’oposició podien gestionar una societat anònima municipal (SAM’s). Durant la legislatura, les aliances de govern van ser fluctuants. Inicialment, els socialistes van començar a governar en solitari, posteriorment els convergents van pactar amb el PSC i el 1997 ERC va decidir també entrar en el govern municipal.

Canvis als programes electorals?

Si bé la presència de noves dones va significar un canvi important en la renovació de les cares públiques, quina afectació va representar en els programes polítics i en les actuacions municipals? Durant els noranta, per exemple,  la qüestió dels maltractaments vers les dones va ser una de les realitats que es va començar a posar de manifest tant a nivell social com polític. D’aquesta forma, CiU incloïa dins de l’àmbit  de Benestar i els serveis socials “la cura constant del servei per a dones maltractades i d’alt risc social i d’infants i joves que viuen situacions d’alt risc social” i anunciava la creació “d’un telèfon únic com a centre coordinador d’emergències, amb oficina d’atenció a la víctima i a la persona maltractada”.

A nivell de xifres, el 1995 les actuacions de serveis socials  relacionades amb l’àmbit de treball de la dona ja representaven un 5,26% del total i la memòria del departament determinava que el servei d’atenció i assessorament de la dona havia atès a 29 casos. Segons explica López, “el tema d’adults es va centrar molt en el tema de les dones” durant el mandat, especialment en les problemàtiques relacionades amb l’àmbit familiar en qüestions com “separacions, maltractaments, agressions sexuals, etc”.  Afegeix, a més, que aleshores es va crear el SINASS, un servei d’atenció a les persones maltractades. 

En un ordre més simbòlic, el mandat va representar posar al damunt la taula la necessitat de començar a recuperar la memòria de les dones. En aquest sentit, ERC va plantejar el gener de 1997 que a la ciutat hi havia 247 noms de carrer denominats amb noms masculins i tan sols 37 femenins, la majoria, a més, vinculats a figures religioses. Per tal de tendir a una major visibilització de les fèmines, ERC va plantejar un llistat de vint-i-una dones reusenques rellevants en els camps de l’art i les humanitats. En el terreny de la participació ciutadana, la mateixa ERC va plantejar la creació d’un consell de la dona que inicialment no es va aprovar al març de 1997.

Paral·lelament, però, a aquestes demandes concretes, la regidora Pilar López va posar en marxa una sèrie de debats i seminaris que posaren les bases de les polítiques posteriors del consistori en matèria de polítiques per a la igualtat. Un dels que es va tirar endavant va ser el seminari Dona i ciutat que tenia el suport de la Fundació Maria Aurèlia Capmany que analitzava des de la perspectiva femenina qüestions com l’urbanisme.

Una mostra –en aquest cas sindical- que, per fi, la dimensió simbòlica de les aportacions femenines era present a la societat, va ser la petició que en el marc de la VI Conferència de CCOO del Baix Camp es va fer arribar a l’Ajuntament de Reus per tal que la ciutat fes un reconeixement a la presència de les dones treballadores. Una proposta que va sorgir de la secretaria de la dona de CCOO i que, en no obtenir resposta, va generar una concentració del sindicat el 8 de març de 1999.