Sempre a punt, quan el rellotge ens marca el temps propici per guaitar de cua d’ull les vides alienes que, qui sap, potser també són el mirall de les nostres. No us espanteu per aquest lleu grinyol allargassat, a la porta li falta una mica d’oli. És l’habitació número 25.
No sé si us ha passat mai pel cap pensar-hi, però per si no ho sabeu, les cançons, aquestes peces petites de la saviesa individual o popular i considerades sovint com una qüestió que mai no ultrapassa la frontera tèbia del pur entreteniment, poden arribar a atresorar tota la saviesa de l’univers. I que consti que això us ho diu algú acostumat a deixar lliscar les hores sentint música, perquè, no us enganyeu, sentir música és una activitat molt diferent a la d’escoltar música.
Encara que potser pugui arribar a discrepar amb tota la tropa de filòlegs que dicten les lleis imperatives de les llengües i dels idiomes vius i en creixement i canvi, sentir música no és altra cosa que això mateix, sentir-la, fer-la teva, interioritzar-la, entendre-la, estimar-la. I hi ha una cançó de Rubén Blades que diu. “Si naciste pa martillo del cielo te caen los clavos”. Doncs aquesta cançó podria ser sense cap problema un autèntic tractat de saviesa, una narració clara i contundent que ens demostra que mai no podem obviar la força del destí, que hi ha qüestions superiors a la nostra determinació i que si ets una cosa ets aquella cosa i no qualsevol altra, per molt que, conscient o inconscientment, t’entestis a dissimular-ho.
Si situem les explicacions en un punt, diguem-ne elemental i bàsic, podem dir que hi ha gent que ha nascut per manar i d’altra que ha vingut al món només a creure. No és res despectiu, ni classista, ni excloent, és senzillament pur equilibri universal. Això no és altra cosa que llei de vida i no s’hi pot fer res. És així i punt. I la gent que ha nascut per manar té un aire que la fa especial, de la mateixa manera que la gent que ha nascut per creure ho porta marcat a la sang i això no es pot canviar encara que ho intentis. És així, quasi una qüestió de genètica.
El client que va arribar aquell matí era més aviat baixet, poqueta cosa i fins i tot, posant en joc aquella visió de raigs x que et donen tants anys de treballar darrere d’un taulell, diria que li feia mal alguna cosa, l’estómac, el budell o una d’aquelles parts del cos que el que fan és donar neguit i ajudar a crear un estat general de mala llet perenne i continuada. De totes maneres, i tot s’ha de dir, també tenia una mirada penetrant, freda i dura que convidava a obeir sense replicar i sense posar gaires objeccions a les seves ordres.
Va demanar, o més ben dit, va exigir, una habitació assolellada i ben orientada i li vam donar la 25, una cambra d’una de les cantonades que el sol escalfa pràcticament tot el dia, des que surt fins que es pon. Davant d’aquella contundència a l’hora de demanar, no vaig gosar a preguntar-li com volia que fos per dins. Va dir assolellada i ben orientada i li vam donar la més assolellada de l’hotel i una de les més ben orientades. Faltaria més!
Es va instal·lar en un obrir i tancar d’ulls i al moment va convertir l’habitació número 25 en una mena de centre d’operacions. No parava d’entrar i de sortir gent. N’hi havia que entraven sols, d’altres venien de dos en dos i alguns fins i tot en grup. Però entressin com entressin, tots sortien de la mateixa manera, atabalats i amb la sensació que s’emportaven a casa un grapat de deures per fer.
En un ordre més domèstic, a nosaltres, al personal de l’hotel, la sensació que ens quedava a tots quan demanava menjar, quan exigia que se li netegés l’habitació, quan ens obligava a mantenir un silenci respectuós, era que es tractava d’un personatge acostumat a manar sense que hi hagués possibilitat de discutir-li res de res, que era un autèntic líder dels que no admetien ni crítiques, ni rectificacions, ni demores. Potser un capità general de l’exèrcit, el director general d’una empresa multinacional o el governador d’un internat o d’una presó. Davant qualsevol de les seves ordres, ningú no replicava mai res i tots els que es reunien amb ell sortien amb un coet al cul, esperitats i disposats a complir les seves ordres al moment. I nosaltres no érem una excepció i també corríem com fures quan ens demanava coses, sobretot quan exigia el pot de sal de fruites i el got d’aigua. Aleshores semblava que el cel tremolés a un pas del terratrèmol final.
Quan s’ajuntaven els conceptes sal de fruites i got d’aigua en una mateixa frase, ens esveràvem, ens mobilitzàvem i intentàvem batre tots els rècords de velocitat per complaure’l i fer-li arribar a l’instant. De fet ja en teníem un pot sota el taulell i totes les cambreres en portaven un a la butxaca per si calia volar cap a l’habitació número 25 i apaivagar així aquell estat de nerviosisme que es podia transformar en un esclat d’ira del nostre hoste.
No em fa vergonya admetre-ho, aquell home ens feia por, molta por, moltíssima por. Mai no havíem patit un hoste tan autoritari. Semblava com si l’instint de manar li sortís del fons de l’ànima, com si fos alguna cosa innata, genètica, visceral. I, a més, donava sempre la sensació que al seu cor no hi cabia cap altre sentiment que no fos l’autoritarisme absolut.
Personalment, vaig estar a punt de recomanar-li que sortís una mica a prendre l’aire i que anés a veure la sempre impressionant Processó del Silenci, però per un moment se’m va creuar una imatge escruixidora i paorosa. El nostre home, palplantat als peus del Campanar i bramant a tort i a dret que aquella tropa ni era marcial ni era res i ordenant a crits als Armats que res de caminar de costat i que res de repicar amb les llances contra les llambordes. I cridant alguna cosa semblant a: “Un bon soldat ha de ser precís i silenciós. I punt”! Em vaig imaginar la processó aturada al Fossar Vell, amb els armats i els penitents desconcertats, sense saber què fer, veient com els ciris s’anaven cremant sense avançar ni un pas i el responsable de la Confraria del Nostre Pare Jesús del Calvari sense saber si havia d’avisar a la Urbana i fer cas a aquell senyor autoritari i uniformat que no els deixava avançar si no canviaven el pas, el posat, l’actitud i la manera de desfilar.
Em vaig guardar la recomanació per tal d’evitar mals majors.
En nostre hoste manaire va marxar un matí tal i com havia vingut, donant ordres. Amb l’autoritat gravada als ulls, uns ulls que feien respecte, que mantenien les distancies, que abolien qualsevol possibilitat ni d’apropament ni de complicitat. Potser per això ningú no va gosar a demanar-li les dades. Ens quedava el llibre de registre sense omplir. Havia signat però aquella signatura no s’entenia. Ens calia trobar un nom i unes dades d’identificació per associar-les al gargot si no ens volíem enfrontar al director i guanyar-nos un moc monumental per desídia i negligència professional.
A l’hora de preparar l’habitació per tal de rebre nous hostes, una de les cambreres va trobar una carta damunt la tauleta de nit. En circumstàncies normals potser no l’hauríem llegit, però la por de rebre un càstig ben merescut, ens va abocar a la indiscreció. I cosa estranya venint d’aquell home autoritari i malcarat, era una carta d’amor.
*“No t’estimo en absolut, ans al contrari, t’odio. Ets una ventafocs malvada, maldestre i tonta. Mai m’escrius, no estimes el teu marit; saps bé el plaer que em produeixen les teves cartes i tot i així no li has escrit ni sís línies, i redactades de presses, sense donar-li importància.
Que fas al llarg de tot el dia, estimada? Quin assumpte és tan important que no et deixa temps per escriure al teu amant devot? Quin afecte sufoca y allunya en un racó l’amor, el tendre i permanent amor que tu li vas prometre? De quina classe deu ser aquest ésser meravellós, aquest nou amant que et xucla cada instant, que tiranitza els teus dies i t’impedeix que li dediquis cap atenció al teu marit? Josefina, ves en compte. Una bonica nit, les portes s’obriran de cop i jo seré allí.
De fet, amor meu, estic molt molest pel fet de no rebre noticies teves; escriu-me ràpid quatre pàgines, quatre pàgines plenes de comentaris agradables que ompliran el meu cor dels sentiments més alegres
Espero estrenye't entre els meus braços en poc temps i cobrir-te amb un milió de petons tan ardents com si te’ls donés sota l’equador.
Bonaparte”.
