Les ‘línies vermelles’

Quan dues parts volen negociar alguna cosa d'interès comú sembla evident que, en principi, es posin tots els temes a sobre la taula i, en qualsevol cas, es tractin per ordre que menys “febre” produeixin a priori, o sigui, primer es “ventilen” els que en el fons no hi ha massa disparitat de criteri i van quedant pel final els que veritablement separen la vista o poden enfrontar, però amb tota la resta ja resolts i pactats.

Establir unes “línies vermelles” d’antuvi, que no es podran sobrepassar ja des d'abans d'asseure's a la taula és començar la casa per la teulada, i que deixa a la llum les poques ganes d'arribar a algun acord per part d'algun dels ponents.

Malament quan Artur Mas hagués pogut parlar amb el president del govern central de tot menys del que interessava més, que era, primer d'un pacte fiscal just i després del “dret a decidir” del conjunt dels catalans...

Malament quan la CUP ha retardat fins a tres mesos la investidura del president de la Generalitat, fins que s'ha canviat el candidat de la força més votada per una suposada vinculació d'aquest amb l'’affair Pujol’...

I, malament, quan un pacte de govern a l'Estat, teòricament “natural”, està supeditat a l’acceptació, o no, de deixar la porta oberta per a poder convocar un referèndum per aclarir l'atzucac a Catalunya, per determinar quin tant per cent està per l'opció independentista i quin per la de deixar-ho tot tal com està. Una porta que, en el moment de la veritat, s'hauria de veure si s'obre de bat a bat o només perquè pugui circular una mica l'aire.

És, davant d'uns problemes a solucionar, mantenir-se en unes postures fixades abans de sorgir el problema. És voler donar més importància al que separa que, en cas de seguir enrocat, mai hi haurà acord, que al que, en principi, uneix, i amb el que, parlant-ne, sempre es pot arribar a un pacte en què ningú guanyi el que hi voldria guanyar, però tampoc ningú hi perdi el que hi podria perdre.