Divendres, 15 de Gener de 2021

Tot es mou perquè res canviï

D'una manera reiterada s'escolten veus (eufemisme per no concretar i personalitzar qui ho diu) que demanen, de bona fe per part d'uns i pot ser amb intencions menys lloables per part d'altres, que s'ha de deixar enrere el "procés" i encarar una nova situació per poder avançar en la resolució del que alguns anomenen el conflicte català i d'altres les demandes d'un poble. És així perquè la realitat s'entossudeix a exposar dia si, dia també, que existeix un conflicte que va més enllà d'unes manifestacions o declaracions a les quals darrerament ens tenen acostumats una part important dels polítics, tant se val que siguin d'ací o de Madrid (entès com a política estatal).

És rellevat que qui més fa perquè es mantingui viu l'esperit o la memòria de la gent, els successos passats i les conseqüències de les actuacions de l'any 2017, és precisament el tercer braç de l'estat, el poder judicial. Aquells que teòricament volen, com si d'un foc d'encenalls es tractés, posar-hi terra a sobre i que s'apagui, però que segueixen generant procediments i peces separades incrementant els processats, com fos un organigrama, traient fil de qualsevol fer, comentari, o sospita que permeti generar de nou, imatges de detencions que recorden les del 20 de Setembre de fa 3 anys.

La posada en escena de certes actuacions, que després es van diluint en el temps, o queden en res, sovinteja i no tan sols en relació amb el món independentista. Podríem recordar d'altres actuacions amb un significatiu nombre d'empresaris catalans empresonats, dels que una part important ni tan sols varen ser jutjats, però s'ha de reconèixer que quan es tracta de fets relacionats amb el referèndum d'octubre del 2017, sembla que la capacitat d'escenificació s'incrementa. Si l'objectiu de la judicatura i les forces de l'ordre (que actuen com agents judicials) és cercar el delicte i castigar els culpables, en aquestes actuacions la sensació que dóna és que es comença per l'escarni públic en primer lloc, per després anar a cercar qui és culpable i de què ho és.

No és, o no hauria de ser una sorpresa que en el procés contra el major Trapero, la sentència final fos l'absolució, però així ha estat. Tothom, tenia clar que els mossos mai havien estat partícips del procés, si no fora així, qui varen aplicar el 155, no hagueren posat en el seu lloc al seu segon en el comandament. Ha sobtat però que l'Audiència Nacional hagués dictat aquesta resolució. Això ens situa en un escenari en què una sentència absolutòria sorprèn, quan hauria de ser normal. Això genera una pregunta que caldria que es plantegessin alguns responsables polítics, com és que quan es tracta de certs estaments judicials poden esbalair certes resolucions?

Una vegada mes, hem de parlar de percepcions quan es tracta de l'evolució, si existeix, amb relació a la resolució i encaix de Catalunya, ja que de realitats concretes resulta difícil saber-ho perquè els mateixos implicats no acaben de saber on són intentant, com el dit català "beure, jeure i plegar fems". Quan són empentats a canviar de discurs i de posició segons sigui l'enquesta del dia, les declaracions fetes per un oponent polítics o, com en aquest cas, de resultes de les actuacions judicials que incideixen directament en possibles opcions per arribar, almenys, a un punt de sortida.

Fa tres anys de l'entrada en presó de part del govern de la Generalitat de Catalunya. En aquest temps s'ha viscut un procés, una sentència i una condemna, que ja varen començar a complir abans fins i tot del seu processament, com és el cas dels presidents, aleshores, de les organitzacions no polítiques Òmnium i ANC, també les declaracions, repetides vàries vegades, de negociacions per avançar en la resolució del conflicte. Però fins ara tan sols s'ha vist una taula que es va abandonar tot just varen posar les estovalles. Ofertes d'un indult que va per llarg i amb un resultat incert i una amnistia de què molta gent parla, però que fins ara ningú ha posat jurídicament i legalment sobre la taula del Congrés dels Diputats, lloc on s'hauria de resoldre.

Seguim remenant l'olla, sense que s'aporti res més al condiment que ara ja hi ha, de presó, repressió i més gent judicialitzada. Certament, Montesquieu va dir que hi havia separació de poders, però en la seva manifestació hi havia una intencionalitat d'equilibri entre tots tres. Quan un d'ells incideix de manera tan rellevant en l'actuació dels altres dos poders, sembla que aquest equilibri no es manté i fa que l'actuació d'un d'ells, marqui l'agenda de la resta. Malauradament, haurem de donar la raó a Alfonso Guerra (qui es va encarregar de passar el ribot a l'estatut de Catalunya), quan va dir el 1985 amb relació a la judicatura, que Montesquieu havia molt.

 

Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics