Manifestació malauradament manipulada

El passat dijous, 17 d'agost, es van produir els fatídics atemptats terroristes a la Rambla de Barcelona i hores més tard, un de frustrat a la nostra ciutat veïna de Cambrils gràcies a la ràpida resposta i al desplegament dels Mossos d'Esquadra i altres cossos de seguretat. De fet, la Guàrdia Urbana de Reus va cedir alguns vehicles als mossos i en tot moment van estar a disposició de l'operació policial. Crec que també és de rebut agrair la seva actitud. Dit això, torno a línia principal d'aquest article.

Mentre aquella ominosa tarda seguia amb atenció diversos mitjans de comunicació i les xarxes socials rajaven centenars de titulars, alguns d'ells confosos i divergents, el meu cap em va traslladar a dos moments tràgics que han marcat de la història la comunitat internacional i del nostre país. L'11 de setembre de 2001, on dos avions segrestats van impactar contra les torres bessones de Nova York i el matí dels atemptats de l'11 de març de 2004 on deu explosions simultànies i provocades van fer esclatar quatre trens de rodalia a Madrid. Tant els gratacels en flames, com la fotografia aèria dels trens esmicolats són les imatges que em venen al cap d'ambdós infortunis.

El mòbil em bullia i al cap de pocs minuts d'haver-se produït l'atemptat de Barcelona quan encara no hi havia confirmació per part de la Generalitat del pitjor dels escenaris – un grup radical gihadista havia atemptat a la Rambla de les flors de Barcelona – començo a rebre vídeos de testimonis que estaven passejant pel mercat de la Boqueria i per les rambles que encara no s'havien emès per les televisions generalistes. Alguns d'ells bastant desagradables. Gent gravant a les víctimes i passejant-se entre els tolls de sang. La pregunta que se'm suscità en aquell moment fou a quin nivell d'humanitat hem arribat perquè una persona prioritzi en agafar un mòbil i es posi a gravar en comptes de trucar a emergències o socórrer a les víctimes i ferits dels atemptats. Sobre aquesta qüestió vaig publicar l'únic post al meu Facebook el qual va rebre infinitats de m'agrada i comentaris, alguns d'ells també manifestant-se a favor de la llibertat de publicació. Com a periodista sempre he defensat i defensaré la lliure publicació. Ara bé, per damunt del dret d'informar entenc que hi ha el d'ajudar a les persones ferides en moments excepcionals. Sobre aquest punt podem obrir un gran debat, però ara no toca.

Quan he dit que només vaig publicar un comentari a Facebook és perquè sabia que és molt fàcil que algú caigui en la possible interpretació de la politització d'una tragèdia i ho volia evitar. Tant és així, que vaig demanar al meu partit que només féssim un comunicat de condolença per les víctimes, els ferits i els seus familiars. Dintre meu quelcom em deia que d'aquest atemptat terrorista alguns mitjans de comunicació, partits polítics, polítics, organitzacions pseudo polítiques i altres "variétés" intentarien treure profit. Malauradament així ha estat.

Des del minut 1 hem pogut veure com s'ha polititzat i s'han interpretat per totes bandes, les declaracions president del Govern i el president de la Generalitat, articulistes publicant que Catalunya havia actuat com Estat en la gestió dels atemptats, que l'alcaldessa Colau somriu i està feliç mentre es fan les ofrenes florals en memòria de les víctimes... Després va entrar en escena el que s'ha convertit en l'home de moda – el major Trapero – amb el seu famós "buenupuesmoltbépuesadiós" entrant a debat si les rodes de premsa només han de ser en castellà o poden ser bilingües.

I el darrer capítol de la politització ve amb la convocatòria de la manifestació. Dues situacions que a parer meu són lamentables. La primera, les regidores de la CUP afirmant que el rei i el govern són indirectament responsables dels atemptats i que si el rei assisteix a la manifestació, elles no hi assistirien. I la segona, i per a mi més vergonyosa: les declaracions del president de l'ANC, Jordi Sánchez, fent una crida popular a portar estelades a la manifestació. Sr. Sánchez, dissabte us vau equivocar. Com també es van equivocar els que repartien banderes espanyoles. Malauradament, una manifestació contra el terrorisme es va convertir en una reivindicació a favor o en contra del "procés", cridant a una agitació massiva polititzada.

Si se'm regiraven els budells en veure com algú pot jugar a fer de reporter espontani entre les víctimes, no us vull dir quina sensació he tingut quan s'ha aprofitat una manifestació per la pau, en memòria de les víctimes, ferits i familiars dels atemptats per fer proclames en clau política sigui quina sigui i vingui d'on vingui.

Les úniques banderes que tenien lloc aquest dissabte són les d'estar a favor de la pau, pel dret a la llibertat, per la seguretat ciutadana, en contra del terrorisme, en contra de la violència, en contra del racisme. Per sort, milers de persones van fer onejar aquestes banderes. Banderes i crits allunyats dels missatges polititzats i a prop de les necessitats més humanes.

Si del "11-S o de l'11-M" recordo els gratacels en flames i els trens fets ferralla, d'aquest 17 d'agost em quedo la imatge dels pares del nen de 3 anys que va morir a la Rambla abraçant-se a l'imam de Rubí com a símbol d'esperança. Em quedo amb els aplaudiments espontanis cap als Mossos d'Esquadra com a símbol d'agraïment. Em quedo amb les cues de persones als hospitals per donar sang de forma voluntària com a símbol de generositat. Em quedo amb un passeig marítim de cambrils i unes rambles de Barcelona plenes de gom a gom com a símbol d'humanitat. Em quedo amb les manifestacions que han omplert la plaça del Mercadal, de Reus, com a símbol de fraternitat.

Daniel Rubio és regidor d'Ara Reus a l'Ajuntament de Reus.