Si no es vol acceptar l’existència d’un problema d’Estat que s’ha de solucionar, de cap manera negar-ne o ignorar-ne l’existència, ni tractar d’eliminar-lo judicialment —cosa que possiblement l’apaivagaria, però el deixaria enquistat i sempre latent—, i s’ha arribat a creure que Catalunya ja representa un problema seriós per a Espanya, hi ha una altra solució: que sigui la mateixa Espanya qui organitzi una separació amistosa, pactada, negociada, amb la qual els indiscutibles danys per a totes dues parts puguin quedar amortits, suavitzats, i amb uns possibles guanys, també per a totes dues parts, ja siguin directes, amb l’extirpació del tumor, o futurs, en forma de tot tipus d’acords i tractats bilaterals, de tu a tu, d’igual a igual. En cas contrari, si Espanya resulta que és indivisible, s’ha de baixar del burro i buscar l’encaix definitiu d’aquesta part seva.
Ara Catalunya potser ha canviat aquesta part del seu ADN, però, de sempre, ha estat pactista; també, mal negociadora de cara a ella mateixa en conformar-se sempre amb el que l’Estat li ha donat a canvi de la seva complicitat. Potser és hora de reobrir la carpeta plena de pols des del 1978 i refrescar un possible pacte fiscal, que no hauria de ser forçosament del tipus País Basc o Navarra, però que, en tot cas, seria infinitament menys injust que incloure Catalunya en el mal concebut —i pitjor desenvolupat— sistema autonòmic, creat a contracor de molts que mai ni s’ho havien proposat i només per a diluir les fonamentades aspiracions del poble català.
És un fet que, tard o d’hora, l’Estat haurà d’acceptar. I si els que hi ha són incapaços d’afrontar-ho, pel bé de tots plegats se n’haurien de buscar uns altres que tinguin la suficient sensibilitat, intel·ligència o sentit d’Estat. I això ha de ser prou patriota espanyol perquè ho vegi un castellà, un andalús, un asturià... qualsevol, tothom, i pressionar l’Estat perquè ho solucioni d’una vegada per totes. I que ho faci com més aviat millor i per l’única via possible que es pot i s’ha de fer, sense perdre més temps i diners de tots en querelles i judicis, sense infectar i empastifar més l’ambient que respirem tots plegats, uns i altres.
Ni Espanya, ni Catalunya, es mereixen viure gaire més en aquest neguit, sense poder avançar el que podrien totes dues —juntes o per separat—, però sempre de la mà en la bona harmonia que les arrels històriques i familiars en comú els exigeixen.
