‘Junts recordarem’, un segle de l’escola Prat de la Riba, de Reus

Si per una persona complir un segle de vida és un fet emocionant i singular per una escola dedicada a l’educació i a l’acompanyament humà dels infants és tot un orgull cívic. Més quan l’escola que celebra l’efemèride és també una veritable joia modernista que resulta ser el centre escolar públic més antic de la ciutat de Reus. Aquest és el cas de l’escola Prat de la Riba, que el proper 10 de juny 2017, complirà cent anys des de la seva inauguració, amb un acte solemne, però que des d’inici de curs ha encetat diferents accions per celebrar aquest aniversari tan rodó i emotiu de la mà de la comunitat educativa d’avui i del seu llarg passat.

“Hem estat una escola que s’ha adaptat als temps socials: d’acollida dels fills de la classe obrera en el seu dia i també dels nouvinguts més recents”, explica la directora des de fa tres anys de l’històric centre reusenc, Meritxell Tomàs, com a reivindicació del camí recorregut. Tot i aquest passat, Tomàs també afegeix que avui el centre públic treballa amb els alumnes les “quatre habilitats de la societat del segle XXI: pensament crític, comunicació, col·laboració i  creativitat” i que, sobretot, vol incentivar “totes les intel·ligències múltiples dels alumnes”.

Per aquest motiu, un dels primers actes de celebració compartida que s’ha dut a terme dins del centenari ha estat el dibuix d’un mural on es representen totes aquestes intel·ligències, una obra col·lectiva que els alumnes de sisè han elaborat conjuntament amb Joan Turu i on es llegeix el lema ‘Com que no sabia que era impossible, ho vaig fer’. De fet, aquest és un dels diferents actes de l’aniversari  on també s’organitzarà, per exemple, una exposició històrica que es podrà veure a la biblioteca Xavier Amorós, del 10 de maig al 10 de juny, i on hi haurà actes més puntuals de petit format que treballen cadascuna de les intel·ligències, coincidint amb el Dia Internacional de la Poesia, amb Santa Cecília, amb la Setmana de la Ciència, …

Cançó del centenari

Així mateix, el cantautor reusenc Maurici Gené Capdevila ha composat una cançó pel centenari que du el nom ‘Junts recordarem’, un fragment de la qual ha servit per la felicitació de Nadal de l’escola i que, de ben segur, també cantaran les dues corals del centre: la Trapasons i la Bufanotes. Finalment, i coincidint amb la data exacta del centenari, se celebrarà l’acte oficial el proper 10 de juny en el qual ja està confirmada l’assistència, entre d’altres autoritats, de la mateixa consellera d’Ensenyament, la reusenca Meritxell Ruiz.

“Aquesta és una gran festa i volem que els alumnes també hi participin per això han redactat la carta d’invitació i els més petits, per exemple, han fet les adreces dels sobres”, explica Tomàs, donant valor a la participació de tota la comunitat del centre en aquesta trobada. Així mateix, s’ha contactat amb exalumnes, alguns de renom a la ciutat, que compartiran les seves experiències amb els estudiants actuals. En aquest àmbit, Tomàs comenta la curiositat que un dels exalumnes té 90 anys i, tot i que viu fora de la ciutat, té previst desplaçar-se a Reus per l’aniversari.

Des d’inici del curs, els alumnes també han vist com apareix i creix un misteriós ou modernista que formarà part d’una altra acció del centenari que encara no es pot desvetllar públicament. D’aquesta forma, els infants veuen la transformació de la peça mes a mes: com augmenta de pes, com incrementa les seves dimensions,… En aquesta línia, Tomàs també comenta que ha estat un altre alumne el que ha elaborat el logotip del centenari que reprodueix l’emblemàtic perfil de la façana de l’edifici modernista.

La petjada dels mestres

Tant Tomàs com la seva antecessora en el càrrec, Maria Jesús Navarro, coincideixen en destacar les aportacions dels mestres en aquests cent anys d’història de l’escola. De fet, per exemple, la reconeguda pedagoga Cèlia Artiga va desenvolupar-hi els seus darrers anys de trajectòria professional en aconseguir el 1966 una plaça al parvulari després d’una llarga etapa al barri Immaculada. Curiosament, l’edifici era el mateix en què havia realitzat una substitució la primavera de 1934 amb tan sols 21 anys. 

Precisament va ser a l’escola Prat de la Riba on va desenvolupar de forma sistemàtica el material que havia treballat en la seva joventut al parvulari Forestier de Barcelona, i que al llarg de tota la seva vida professional havia anat perfeccionant a altres centres on va impartir l’ensenyament als més petits, un material educatiu que fa pocs anys l’escola Prat de la Riba va cedir al Centre de Recursos Pedagògics del Baix Camp.

Més enllà de la inel·ludible tasca d’Artiga, Tomàs i Navarro recorden també la figura d’Isidre Fusté que va dirigir l’escola en aquella mateixa etapa i que va tenir una mentalitat pedagògica avançada en uns moments en què, per exemple, la coeducació no era encara la norma. Una realitat que recorda molt bé el mur que dividia simètricament el centre i que separava la part destinada a les noies de la dels nens, una estructura que encara avui es conserva parcialment.

Una veritable joia modernista

Menció a part mereix l’edifici que acull el centre i que forma part de la ruta modernista de Reus pel seu valor artístic. Obra de l’arquitecte Pere Caselles, el projecte es va planificar al voltant de 1908 aprofitant una convocatòria de l’Estat per a la construcció de centres escolars, tot i que les obres van acumular importants retards. Formalment, l’edifici presenta tots els tòpics del Modernisme com ara la vegetació ornamental floral, tot i que s’intueix un pas cap al Noucentisme en base, per exemple, a les seves proporcions clàssiques. Entre altres característiques, l’edifici es decora amb quatre plafons ceràmics en blau, del pintor i dibuixant Francesc Labarta, on es  reprodueixen escenes de la infantesa de Jesús com ara la Nativitat i l’Anunciació, o la presència davant dels doctors de la llei.

La construcció té una distribució simètrica dels espais responent a la originària separació per gènere dels alumnes i destaca pel seguiment de les idees higienistes presents en els corrents de reforma pedagògica del moment com ara la considerable alçada del sostre a les aules o la il·luminació natural filtrada a través de grans finestrals d’aquests espais.

A nivell simbòlic, la façana principal situada a l’avinguda de Prat de la Riba, és presidida per un gran escut d’Espanya sostingut per dos lleons rampants, que dóna testimoni que l’obra va rebre finançament de l’Estat. Altres escuts que també es poden observar són el de la ciutat amb la Rosa de Reus i el de les quatre barres onejants, en al·lusió a Tarragona, amb la creu de Sant Jordi.

Amb un segle de vida, les instal·lacions es conserven adequadament tot i que s’han hagut de realitzar algunes reformes. La més important és la que va habilitar la zona superior pels despatxos de secretaria i direcció i va permetre crear la biblioteca en la planta baixa. D’altra banda, la denominació del centre (Primo de Rivera o Prat de la Riba, per exemple) ha variat al llarg de les dècades per diferents circumstàncies històriques.