El 'Sí' i el 'No', tant se val

Hem arribat a un punt prou delicat en què els primers de voler votar en un referèndum, i vinculant, haurien de ser els que volen seguir dintre d’Espanya, els del 'No'. Si els del 'Sí' són quatre bojos i ells, la gran majoria silenciosa de catalans, haurien de guanyar la votació. En aquesta hipòtesi, segurament que tot seria d’allò més normal. Exactament per la mateixa normalitat, aquests haurien d'acceptar el resultat si els que guanyen son els partidaris del 'Sí'. Aquests són els que ja en tenen prou d’aquest color, que aposten per provar un nou guió incert però que doni unes perspectives, les que siguin, en front del que ja sabem que ens dona, i ens donarà, el ja escrit i conegut.

Tota la resta que es llegeix, o que s'escolta, no són més que excuses per tapar les limitacions de raons, o arguments, més o menys legals, utilitzats per qui no vol acceptar-ho. Entre aquests arguments s'utilitza el fet que el moviment que ens ocupa (i preocupa) va en contra del propi Estatut, quelcom que no és cert ja que pel que ens regim des de fa set anys no és el votat per la ciutadania catalana (original del 2005, aprovat per 120 vots a favor i 15 en contra). Cal recordar que aquest va ser retallat, alterat, 'cepillado' per Madrid, després del recurs presentat pel PP.

Tot sembla indicar que, davant de la negativa total i absoluta per part de l’Estat a parlar-ne i arreglar-ho, la decisió està presa i és ferma. Sense obligar ningú a votar, hi ha la possibilitat que cadascú expressi el que vulgui, i només així en sortiran els dos únics i possibles resultats democràtics, amb l’anunci del president. Si guanya el 'Sí', el parlament declararà la independència. I si guanya el 'No', l'endemà mateix es convocaran eleccions autonòmiques.

Però sigui quin sigui el resultat final, Madrid haurà de gestionar unes brases que no s’apagaran d'una flamerada, que ha deixat fer ja massa consistent, una patata massa calenta, que, es vulgui acceptar o no, o es vulgui menysprear, com sempre, o per fi prendre seriosament, haurà d'assumir que res serà igual i que s'ha de parlar.

La ferida és massa profunda perquè pugui quedar cicatritzada sense deixar senyal, i només una acurada feina de cirurgia en pot eliminar el rastre. És possible, però s’ha de voler fer, i de moment, no se’n veu cap intenció ni ganes, ni capacitat política per abordar-ho.