Ningú no és de pedra

És com s’han de fer les coses, sense soroll, i més quan hi ha l’evidència demostrada que qui té el poder i les eines els utilitzarà davant de qualsevol indici o avís.

Això està molt bé, però s’ha de pensar que l’ésser humà tira a feble, i en aquest sentit, el català no pot estar mesos i mesos amb la sensació que no es fa res o, si més no, no s’avança envers el que se li va dir que es faria per a acomplir els anhels demostrats per una bona part del poble.

Els conceptes, com a tals, són clars, però han de ser entenedors per a tothom. No han de deixar entreveure dubtes, inconcrecions o, d’alguna manera, una certa improvisació.

Segons es desprèn dels discursos oficials, sembla que tot està estudiat i que s’està desenvolupant amb el calendari previst, però el cert és que un dia sí l’altre també ens passen per la cara noves prohibicions, amenaces de querelles i inhabilitacions per part de qui, ara per ara, té la paella pel mànec en tots els aspectes.

La il·lusió és l’últim que es perd, i més quan la il·lusió de més de dos milions de persones que viuen a Catalunya és de la importància que és. Però calen indicis clars, concrets i inequívocs que no s’està damunt d’un globus que quan minva l’aire es va reinflant, però sempre ensumant el perill que qualsevol punta d’agulla, per atzar o amb tota la intenció, el pugui rebentar.

Cal recordar que el president Mas, el 2012, va convocar noves eleccions en donar per fracassat el motiu d’aquella legislatura, un pacte fiscal per a Catalunya. Ens podem trobar exactament igual al setembre, o abans, amb el d’aquesta, el referèndum, amb el president Puigdemont? Fa mandra pensar que hauran passat cinc anys i que serem al mateix replà d’escala.

Sabem que Espanya, com a tal, no canviarà. Les forces polítiques majoritàries així ho certifiquen i les noves, que podrien representar alguna opció de canvi, es van estavellant contra la seva pròpia realitat. El «café para todos» segueix, i seguirà, servit a taula.

Amb aquesta màxima ben aclarida i entesa, i sabent que a l’altre costat mai no hi haurà avinença per a un diàleg de tu a tu —més aviat sempre hi haurà l’hostilitat avalada, com es pot copsar, per set milions d’espanyols… també d’aquí—, no sé pas com, però «para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado» cal enviar algun senyal perquè no tothom és de pedra, i molt menys de pedra picada, i és de suposar que el que interessa és mantenir i augmentar el percentatge de persones a favor que així no es pot seguir.

Xavier Guarque i Morelló