Anar a servir: les minyones del Priorat a Reus

El servei domèstic era una feina prou habitual fins fa unes dècades, especialment a les ciutats, on moltes famílies de classe mitjana i alta tenien una o diverses minyones. Servei domèstic i migració estaven íntimament relacionats; de fet, ho estan encara avui, tot i que han anat guanyant pes les migracions entre territoris més llunyans.

Reus, com a ciutat que va experimentar un important creixement econòmic i demogràfic al llarg del segle XIX i a començament del XX, és sens dubte un bon escenari per a l’estudi d’aquest fenomen, ja que va atraure una gran quantitat de treballadores que procedien de les comarques de l’entorn de la ciutat. Entre aquestes comarques, la més destacada, sobretot en determinades dècades, va ser el Priorat, una zona que permet explicar molt bé el fenomen de l’èxode rural, que va afectar –en diferents graus d’intensitat– tot el camp català.

En el context d’una industrialització incipient, el desplaçament de grans quantitats de persones és útil alhora al camp, que no pot mantenir tota la població que genera, i a la ciutat, que necessita cada cop més mà d’obra per a la producció industrial i per als serveis. L’èxode rural és progressiu des de final del segle XIX, però té moments de més o menys intensitat, i això es tradueix clarament en el mercat de treball del servei domèstic.

Moltes dones dels entorns rurals que havien de marxar cap a nuclis més poblats per assegurar-se la subsistència entraven a treballar en el servei domèstic. I per què precisament aquest sector era el que atreia més dones de fora de la ciutat? D’una banda, cal dir que les immigrants dels pobles tenien en aquell moment poques opcions per triar, ja que les feines més ben remunerades eren ocupades principalment per noies de la ciutat. De tota manera, cal destacar dos grans avantatges del servei domèstic per a les nouvingudes: els garantia l’allotjament i la manutenció, a més de proporcionar-los –no sempre, cal dir-ho– un ambient més o menys similar al de la família. Aquests elements compensaven el sou, que, malgrat que era més escàs que el de sectors com la indústria, es podia estalviar quasi íntegrament. Els diners se solien destinar a ajudar la família o a estalviar per al futur. 

De tota manera, tot i que l’origen de la majoria de les minyones era rural, també n’hi havia de nascudes a Reus, sobretot en moments en què l’entrada d’immigrants a la ciutat era menor.

Com es podrien caracteritzar les minyones de Reus d’aquells anys?

Pel que fa al perfil, hi havia força coincidències: una bona part tenien un nivell d’instrucció escàs o inexistent; de fet, aquesta situació era habitual entre les classes populars, sobretot entre les noies. D’altra banda, la gran majoria de les serventes eren solteres, ja que aquesta feina implicava residir a la llar de la família propietària. Predominaven, també, les noies molt joves, però n’hi havia de totes les edats perquè algunes, si no es casaven, continuaven fins a la vellesa. S’ha de dir, malgrat tot, que hi havia força dones casades que es dedicaven a tasques més concretes que no implicaven viure amb els propietaris: bugaderes, planxadores o pentinadores, per exemple, i cada cop més netejadores per hores. Es tractava de feines més compatibles amb la vida familiar, i a vegades les ocupaven exminyones internes després de contraure matrimoni.

En realitat eren moltes les dones casades que treballaven fora de casa, encara que sovint tenien ocupacions temporals o contractes precaris. Ens ho confirmen diverses informants en explicar la seva trajectòria laboral posterior al servei domèstic. Això es contradiu amb la ideologia burgesa dominant en aquella època, segons la qual la dona s’havia d’ocupar de la família i l’esfera domèstica, i havia d’evitar el treball remunerat. La realitat, però, era que moltes dones no es podien permetre renunciar a uns ingressos propis i que havien de contribuir amb el marit al sosteniment econòmic de la família. A més, la mateixa burgesia d’on sorgia la idea de recloure les dones a la llar les necessitava per ocupar determinats llocs de treball; així doncs, minyones i també infermeres, mestres o bibliotecàries eren gairebé sempre dones.

El que sí que era habitual en les minyones era que, després del matrimoni, adaptessin la seva feina a les necessitats familiars i que continuessin treballant en el servei domèstic per hores, o bé que canviessin totalment de sector, per la poca compatibilitat que tenia fer de minyona interna amb la vida familiar pròpia.

La minyona com a mostra del poder adquisitiu dels propietaris

Pel que fa a les minyones internes, la feina implicava una adaptació total a les necessitats de la casa, i això feia que hi hagués una certa diversitat de tasques i de costums. La situació era molt diferent si només hi havia una serventa o si en convivien més en una mateixa casa, ja que en el segon cas s’especialitzaven. La coexistència de diverses criades podia ser motiu de conflictes i competitivitat, però també podia generar grans complicitats i amistats duradores.

L’abundància de servei en una mateixa llar lliga amb una funció de caràcter simbòlic: les minyones no només acomplien els objectius materials de tenir cura de la llar, sinó que també es convertien en indicadores de la posició socioeconòmica d’una família. Disposar de diverses minyones, amb funcions diferents, demostrava a la societat el poder adquisitiu d’una casa. No era estrany, doncs, que en algunes cases el nombre de criades superés el dels membres de la família propietària. Quan aquesta funció simbòlica era important, l’uniforme era un element clau, i un cas especial era el de les mainaderes i les dides, que solien dur una indumentària molt sofisticada en sortir al carrer amb les criatures, per tal de mostrar el poder econòmic de la família per a la qual treballaven.

De tota manera, cal bandejar la idea que només les cases molt benestants disposaven de minyona. També hi havia casos –menys freqüents– de famílies en què el treball remunerat de tots els membres adults era l’element que explicava l’existència d’una serventa; lògicament, perquè es donés això els ingressos havien de ser suficients. Els obrers i obreres no especialitzats, amb uns salaris molt minsos, no s’ho haurien pogut permetre.

Quines feines feien les minyones?

Les tasques que duien a terme eren molt variades i s’adaptaven a les demandes dels propietaris. El més habitual era encarregar-se de la neteja de la llar i de la compra i l’elaboració del menjar, però també era important l’atenció a les persones que formaven part del grup familiar, la rebuda de les visites, etc. Tot depèn de si hi havia només una serventa o n’hi havia diverses i, per tant, estaven especialitzades per tasques.

Un dels aspectes que més cal destacar de la feina de minyona és el fet que esdevenia tota una experiència vital: implicava una convivència molt estreta amb una família que no era la pròpia, d'una classe social més elevada i normalment en un entorn urbà nou. Això explica que una bona part dels testimonis entrevistats destaquin aspectes com un tracte agradable, la qualitat de l’alimentació i l’allotjament. Aquestes qüestions molt sovint compensaven l’escassesa del sou, més baix que en altres sectors laborals.

El fet que la feina impliqués residir amb els propietaris és clau i allunya el treball domèstic d’altres sectors en què la relació personal tenia menys pes. Algunes dones canviaven de casa per millorar les condicions laborals, mentre que altres es mantenien fidels a una mateixa família durant anys i anys per no perdre una relació humana que els resultava positiva.

De fet, la comparació amb una relació familiar és constant, per bé o per mal. Les minyones valoren especialment l’actitud i l’ajuda rebuda davant de malalties i adversitats, però també destaquen els fets del dia a dia. Detalls com dinar o participar en actes socials de manera conjunta eren molt valorats en els casos en què es produïen, però el més habitual era que s’establís una certa distància. El contacte (per carta, sobretot) es va mantenir en alguns casos després d’abandonar la feina, si havia sorgit alguna cosa més que una relació estrictament laboral.

Qüestions com l’amor i el sexe apareixen poc en els relats, la qual cosa és ben lògica si tenim en compte les generacions a les quals pertanyen la majoria dels informants. En canvi, són força presents en la literatura (tant popular com culta) les relacions entre minyones i senyors. Sí que algun informant fa referència a històries que havia sentit explicar, la majoria amb un final no precisament feliç, previsible tenint en compte la distància socioeconòmica entre uns i altres. Malgrat tot, en algun cas –quan la distància era menor– el matrimoni sí que era possible.

El temps de lleure i la relació amb la familia pròpia

Una part que no s’ha de deixar de banda de la vida quotidiana és l’ús del temps lliure, limitat a dues tardes cada setmana però que permetia activitats lúdiques com el ball o el passeig. Cal dir que algunes noies defugien la possibilitat de sortir i utilitzaven les hores lliures per cosir i fer-se l’aixovar. No cal dir que en aquesta actitud hi havia una clara voluntat de preparar-se per al matrimoni i la família, considerats en aquell moment els principals objectius vitals d’una dona.  

És interessant remarcar com alguns amos evitaven que les noies que treballaven a casa seva acudissin a activitats, com el ball, que consideraven perilloses en el sentit que permetien una proximitat amb els homes que en aquell moment no es considerava adequada. Aquesta actitud era comparable a la que solien tenir els pares envers les seves filles, de qui creien que havien de protegir la virtut. La minyona, lluny de casa seva, no tenia a prop el pare ni la mare per complir aquesta funció, i per això el cap de la família propietària es podia atribuir el deure de suplir-lo.

La relació amb la família pròpia era un capítol important de la vida de les serventes que havien hagut de deixar casa seva, i depenia sobretot de la distància. Segons l’edat en què es començava a treballar i altres factors com el caràcter de la noia i la freqüència de les visites, apareixia amb més o menys intensitat un sentiment molt lògic: l’enyorança. També era important la relació amb la comunitat d’origen, que inevitablement s’alterava. Bona part de les informants recorden haver visitat el seu poble només un cop l’any, en un moment tan especial com la festa major. Les possibilitats dels mitjans de transport i la manca d’un període de vacances prou llarg limitaven molt la freqüència d’aquests desplaçaments. Les minyones sovint mostraven a les seves amigues de la infantesa noves maneres de fer i indumentàries més modernes que havien adquirit en el medi urbà.

Lògicament no tot eren pèrdues: a la ciutat s’hi feien noves coneixences, i prenien una especial rellevància algunes relacions amb gent del mateix origen. És evident que tenir tracte amb persones de la mateixa zona –fins i tot si s’havien conegut a la ciutat– ajudava a superar l’enyorança i la soledat.

El contacte amb les classes altes, molt més intens del que hi podien tenir la resta de les persones humils, evidenciava i accentuava les diferències entre classes socials, però això no sempre atorgava una consciència crítica en les treballadores. Es podria parlar d’un cert conformisme, una actitud que destaquen –i això és significatiu, perquè és una visió externa– alguns familiars de minyones. I aquest contacte tan intens que implicava la coresidència també explica que una de les virtuts més exigides a les minyones fos la discreció.

En definitiva, l’estudi de les dones que anaven a servir en el passat ens pot servir per entendre una multitud d’aspectes del nostre passat recent, de la vida quotidiana tant de les classes populars com de les més benestants. I l’accent, el punt de vista prioritzat, és el de persones anònimes que, amb el seu treball i el seu testimoni –sovint poc valorat– han construït la societat en què vivim.