-
Mapa lingüístic del Priorat
Pere Navarro Gómez
Endinsar-se en l’estudi dialectològic i toponímic d’una comarca com el Priorat -l’anomenat històric, depenent dels antics dominis de la senyoria de la cartoixa d’Escaladei, com el cartografiat per la Divisió Territorial de Catalunya, fixada per la Generalitat l’any 1933, on s’establia Falset o Cornudella de Montsant com a cap comarcal- és una empresa d’una complexitat i diversitat manifesta, atesa la característica bàsica d’un dialecte de transició basculant entre els dos grans blocs, oriental i occidental, de la llengua catalana (1).
El filòleg Joan Coromines (2) ja situa la comarca dins el bloc occidental de la llengua -el principal tret definitori del qual seria la no neutralització de les vocals tòniques /a/, /e/ i /o/ /u/-, com en tota la conca de l’Ebre, territori interior on no s’hi troben gaires elements mossaràbics en el seu substrat, a diferència de les terres lleidatanes o tortosinovalencianes, i en la qual se’n documenta la repoblació després de la conquesta amb població procedent del Camp de Tarragona, de parla clarament oriental.
En la mateixa línia, Antoni Maria Badia i Margarit (3) documenta la frontera dialectal dels dos blocs entre les conques del Francolí, a l’est, i les dels rius Montsant i Siurana, deixant les poblacions de la Torre de Fontaubella en el bloc oriental, com Colldejou i Mont-roig del Camp, al límit amb el Priorat. També el filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner situa la Torre en la banda oriental de la llengua. Altres estudiosos com Pere Barnils, de principis del segle XX, considera la capital, Falset, com un illot lingüístic oriental dins el català occidental del Priorat, amb totes les seves variacions lèxiques i fonètiques, essencialment. La tesi, però, ha estat posteriorment discutida.
No és fins a l’any 2000, amb la publicació de l’estudi intitulat ’Aproximació geolingüística als parlars del Priorat’, que el cambrilenc doctor Pere Navarro Gómez (4), pertanyent al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, i autor de diverses recerques dialectals i ulteriors publicacions al respecte, que es va poder sistematitzar, amb el suport d’una tirallonga prou ingent d’estudiosos locals de la toponímia, el folklore i el parlar del Priorat, des des de finals del segle XIX, com la de l'excursionista i folklorista Joan Bru Sanclement o la de l'etnòleg Ramon Violant i Simorra, fins als estudis contemporanis dels anys 1980-90 del segle passat, de Joan Veny (5), Joan Martí, Montserrat Alegre i Romi Porredon.
Navarro sistematitza el treball de descripció lingüística en set apartats ben documentats que van des del vocalisme tònic i àton, i el consonantisme, fins a la morfologia nominal i verbal, acabant l’estudi amb el lèxic, molt diversificat a tota la comarca, que varia a cada poble, segons s’adoptin formes orientals o occidentals de la llengua. Les conclusions de l’autor, les fonts bibliogràfiques i el mapes lingüístics representatius, curullen l’obra fins ara més ben documentada i actualitzada –parlem dels anys 90 del segle passat- a l’espera de la publicació d’una propera tesi doctoral que es presentarà properament.
Així, doncs, fent una síntesi conclusiva, podríem extreure que dels tres nivells estudiats -morfològic, fonètic i lèxic-, el més propens al canvi per anivellament estàndard de la llengua seria el darrer. Tot i això, es conserven amb vitalitat formes autòctones del català occidental com 'bajoca, fesol, romer, moixó o mixó, fumera, botana, brossa, arena, doble', o d’altres, que per raons fonètiques tenen tendència a desaparèixer com 'séndria, pebrina o prebina, coralet, trumfa o trumfo, timó, badejo, paloma, fadrí, espill, granera o roig' (síndria, préssec, pebrot, bitxo, patat, farigola, bacallà, papallona, solter, mirall, escombra i vermell). Però la variació lèxica es conserva en altres camps semàntics, amb formes que comparteixen amb altres dialectes com el tortosí o lleidatà com 'càntir, pitxell, poal o selló; figuereta, curumbela, tombanella, xurumbella,.. o escarabat, panderola, panerola', etc.
En el nivells morfològic i fonètic és on es conserven més les formes pròpies, no tant exposades a l’homogeneïtzació mediàtica o educativa. Així, són plenament vius els articles definits masculins lo/los, o els pronoms personals naltros/nantros, valtros, i el pronom de segona persona del plural en funció de complement mos. Els possessius meua, teua, seua, en canvi, pateixen una recessió en el seu ús a favor de les formes orientals meva, teva, seva. El mateix fenomen substitutori succeeix amb les formes verbals acabades en /o/: 'cantavo, cantario, cantaríom, cantàvom, cantéssou', etc., en veure’s progressivament desplaçades per les formes considerardes de més prestigi amb /a/, /e/ o /i/. En canvi, sí que són vives, com en el camptarragoní, les articulacions africades de les consonants prepalatals: '[tx]iquet, pan[tx]a, [tx]ove, o an[/tx]el' o el fenomen anomenat iodització (ús de la /i/ davant de consonants prepalatals: 'ma[i]jor, ca [i]xa, pe[i]x', etc.
Finalment, quant al sistema vocàlic, tindrem una variabilitat típica d’un dialecte de transició. Així, mentre que en el vocalisme tònic o fort es conservarà l’articulació de la [E] oberta a tota la comarca, a Falset i la Bisbal de Falset es mantindrà la [e] tancada occidental. Altrament, en el vocalisme àton o feble, només Pradell de la Teixeta, a tocar del Baix Camp, neutralitzarà les vocals i quedarà inclosa dins el bloc fonètic oriental, propi del Camp. La resta de poblacions prioratines, a grans trets –tot i que sempre dependrà de la posició vocàlica dins el mot- l’articulació dels trets vocàlics participaran plenament del català occidental.
És, doncs, en el context històric actual, en què l’oportuna i justa candidatura del Priorat a la la UNESCO, com a paisatge humà i natural ancestral, amb el suport de totes les entitats culturals i les institucions locals, comarcals i del Govern de Catalunya, com no podria ser altrament, hauria de fer reflexionar sobre la importància del subdialecte propi dels prioratins, el català de transició entre les terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona, per revaloritzar-lo i difondre’l adequadament com un autèntic patrimoni col·lectiu a preservar, en el camp educatiu i de recerca filològica, i que hauria de gaudir d’un permanent suport polític, econòmic, social i cultural, traduït en fets reals, per part de tots els que hi han nascut o s’han fet seva aquesta terra des de fa molts anys. Al cap i a la fi, és l’aportació més preuada i genuïna que poden fer els ciutadans d’aquestes contrades, de la serra de Montsant fins a la plana, a tocar de la Ribera, a la cultura catalana universal.
Bibliografia bàsica:
(1) Autors diversos. El Priorat, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el Matarranya. Gran Geografia Comarcal de Catalunya, volum 11. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1984.
(2) Coromines, Joan. Onomasticon Cataloniae. Volum VI. Curial Edicions. Barcelona, 1996.
(3) Badia i Margarit, Antoni M.. Gramàtica Històrica Catalana. Tres i Quatre. Biblioteca d’Estudis i Investigacions. València, 1984.
(4) Veny, Joan. Els parlars catalans. Editorial Moll, Mallorca, 1983.
(5) Navarro Gómez, Pere. Aproximació geolingüística als parlars del Priorat. Carrutxa, 2000. Gràfiques del Matarranya, Calaceit.
(6) Griera, Antoni, i altres. Mapes per a l’estudi de la Llengua Catalana. Número 6. Com ensenyar català als adults. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1989.
